BAquests dies assistim a l'avaluació externa que la Conselleria d'Educació, seguint directrius de la LOMQUE, ordenarà aplicar en tots els centres d'Educació Primària, com ja s'ha fet en Secundària. Però, es pot garantir el sentit, validesa i utilitat de les anomenades proves diagnòstiques? Són nombroses les crítiques que per part dels experts ha rebut aquesta avaluació externa. Ací en comentarem alguna i n'afegirem d'altres.
En general, aquestes proves consoliden la desconfiança i el recel de l'administració en els professionals de la docència, segmentaran i augmentaran la distància entre els centres educatius, seran una dubtosa aportació a la qualitat educativa, generaran pràctiques fraudulentes o potser corruptes en el mateix procés d'aplicació de les proves, i crearan competitivitat i angoixa en la comunitat escolar.
En efecte, les proves o avaluacions que fan els mestres i professors de forma usual són vistes com a insuficients, i també, per extensió, el seu mode de fer i treballar és remirat com a no fiable.
En segon lloc, classificaran els centres segons un rànquing, augmentant així la distància entre centres de bon nivell i centres de baixa qualitat, destinats aquests a la població socioeconòmicament més deprimida, com bé podem endevinar: pobre favor per a la igualtat d'oportunitats i la justícia social. Per altra banda, les proves estandarditzades en realitat no sols diagnostiquen sinó que prescriuen o forcen cap a un model d'educació: les escoles gradualment es poden convertir no en centres educatius, sinó en centres de preparació de proves, on el més important no és l'aprenentatge integral i significatiu, sinó entrenar l'alumnat per a realitzar proves centrades en certes matèries (matemàtiques, llengües i ciències), menyspreant la resta, i així elevar el centre en els rànquings. I vista la importància de quedar bé en el rànquing, molts professionals i centres no dubten a desestimar l'alumnat amb pitjor rendiment per a les proves, no vaja a ser que "pertorben" els resultats (amb la qual cosa, el procés d'avaluació es perverteix, es corromp, i difon entre l'alumnat la idea que és bona la trampa i el frau si el fi els justifica). Igualment, cal dubtar d'un model d'avaluació que entronitza l'estandardització i la uniformitat, sent més aviat que la qualitat educativa passa per l'atenció a la diversitat i el respecte als diferents estils i ritmes d'aprenentatge dels educands. Per altra banda, aporten un plus d'angoixa, competitivitat i pressió als pares, professorat i sobretot a l'alumnat en un període, el de fi de curs, on de tot això ja en porten prou. Amb un missatge afegit: el saber és cosa individual i, el que és pitjor, és tan sols un instrument per a la competició individual en un entorn laboral on pràcticament no tenen cabuda les relacions de cooperació o col·laboració... Són missatges com aquests els més adequats i útils per a millorar la societat i regenerar la democràcia?
