a Sobirania Alimentària es va definir per la declaració de Nyeleni com "el dret dels pobles a aliments nutritius i culturalment adequats, accessibles, produïts de forma sostenible i ecològica, i el seu dret a decidir el seu propi sistema alimentari i productiu". Tal i com expliquen les gents de la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià, que és un espai de treball on s'aglutinen productors/es, consumidors/es, iniciatives, organitzacions i col·lectius que treballen en pro de la sobirania alimentària, per sobre de les exigències dels mercats i de les empreses caldria posar al cor dels sistemes i polítiques alimentàries, a les persones que les produeixen i consumeixen. Una premissa lògica, però que conforme està muntada actualment la indústria alimentària, i dic indústria, cada vegada es compleix menys. D'una banda tenim els productors d'aliments, aquells que abaixen el llom mimant la terra. Les polítiques neoliberals causen infortunis als treballadors rurals, que estan cada vegada més en mans de les multinacionals, que per a vendre els obliguen a posar preus per davall d'allò raonable, i moltes vegades a cultivar unes llavors que no estan arrelades al seu "saber fer", sinó a allò que els imposa al mercat. Un mercat que genera situacions esquizofrènics com que un llaurador ha de plantar una verdura que no és pròpia de la seua terra, que no sap com es cuina ni quin gust té. Però és la verdura "x" està de moda entre els consumidors poc informats de l'altra banda del món. I si no hi havia ja prou acords comercials per a vetllar dels interessos dels que comercien a gran escala, i no dels interessos dels llauradors o dels consumidors, ara arriba l'Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió (Transatlantic Trade and Investment Partnership - TTIP) també conegut com Tractat de Lliure Comerç. Segons la Plataforma NO al TTIP, de la qual forma part de manera informal la Coordinadora Ecologista de la Vall d'Albaida, es tracta d'un acord entre la Comissió Europea i els Estats Units per "l'eliminació d'obstacles burocràtics innecessaris per a l'accés al mercat per a les empreses d'ambdós costats de l'Atlàntic". I això traduït a llenguatge planer, és que van a rebaixar els drets de les persones (sanitaris, mediambientals, de regulació dels aliments...) per atorgar-los a les empreses. I si la Sobirania Alimentària passa pels drets dels productors, evidentment d'altra banda ha d'incloure que els consumidors tinguen dret a l'accés a una alimentació sana. Així que atents al llibre El negoci del menjar de la periodista i activista Esther Vivas on desvetlla les «entranyes del sistema alimentari» però, alhora proposa algunes alternatives existents «des del marc polític de la sobirania alimentària».
