Participem del debat sobre si ser Reina de la Fira és motiu d'honor o deshonor per a la dona xativina, apel·lant a la veu i a la memòria històrica dels nostres avantpassats, situant-nos en dos èpoques ben diferents, però no massa llunyanes, la fira de 1931 i la de 1953, on dos jovens locals, Victòria Medina i Marinie Campos, foren respectivament el símbol de la festa més important de Xàtiva, i a cap de les dos se'ls va passar pel cap que açò fora una utilització sexista de la seua condició humana, un concepte d'ara, aleshores inexistent. Pensem que és una gran errada analitzar el passat amb la mentalitat del present. Així Victòria i Marinie foren símbols de la bellesa que amagava al darrere altres significats. La primera de la igualtat i la llibertat, en un context de politització on no podien haver reines però sí misses republicanes; i la segona del treball, en un altre context d'apoliticisme forçat, on es deixava fer a la societat civil, sempre que no es pertorbaren les regles establertes pel Moviment Nacional.
La República va reivindicar els drets de la dona que la història li negava, i el nostre José Aragonés va fer portadora de la bandera, símbol de la nova Espanya, a la seua nòvia Patrocinio Camús, la qual havia de seguir l'esperit de Santa Teresa de Jesús, María Pineda, o Juana de Arco, per esdevindre en ama del seu destí, amb l'aprovació de la llei del divorci, de la igualtat salarial en el món laboral o del dret al vot, entre altres qüestions, on la seua carència, la situaven en un plànol de inferioritat respecte de l'home. De seguida, la fira del 1931 es va convertir en un festival homenatge a la nova forma de govern guanyadora de les eleccions del catorze d'abril, la qual volia a més rendir tribut a la dona valenciana, en teoria beneficiària de les noves llibertats, que anaven a retallar les desigualtats amb el seu company de gènere per via constitucional. Ara es nomenaria a Victorieta Medina Martínez, com la representant de la festa, en forma de Miss República, que la premsa de l'època ens la defineix com «bellísima joven que en sus ojos de castiza valenciana lleva un jirón de nuestra historia», la qual aniria sobre una gegant carrossa el dia vint, tirant de confeti i serpentines.
Era la major innovació amb una fira que continuava amb els espectacles de sempre com els focs d'artifici, fira de ramat, exposició d'artistes, corregudes de bous, dansaes a l'Albereda i revetlles a la Glorieta. Ni conservadors ni progressites criticaren en cap moment la utilització de la dona com a símbol de la bellesa, el que sí es criticà és que el títol de Miss recaiguera sobre la filla de l'alcalde accidental, José Medina Maravall. Tampoc Artemina Botella, principal feminista d'aquells moments, es mostrà contraria a la utilització de la imatge de la dona, això sí, sempre que la bellesa i joventut s'acompanyara d'intel.ligència, per denunciar les coses que no li agradaven com les corregudes de bous, i fins i tot, advertia a les dones que un gran encant de la fira era la d'enamorar-se, i calia anar amb compte amb el primer amor, i buscar primer un bon company abans que un marit. En això, pensava, la fira tenia molt de perill, amb tant de ball i festeta, i les joves podien caure seduïdes davant de l'atent nuvi que esdevenia amb la creu del matrimoni en un mascle autoritari, convertint la pau de la llar en l'infern del «aquí mando yo».
A 1953 es restaurà de nou la figura de la dona com a símbol de la fira. El nou règim s'havia encarregat d'aturar la revolució dels drets de la dona, però la concepció de la bellesa continuava intacta. Es canviava la democràcia per dictadura, i la fira quedava en mans d'una societat civil aliena a la política, que volia reviscolar la festa, fent-la retornar a l'al·legria dels anys vint i trenta. La felicitat havia de tornar a la ciutat. Així es va donar veu a les societats recreatives més representatives de l'ambient lúdic local i del comerç, les quals pensaren que la fira de Xàtiva mereixia ser coronada amb una reina, una idea de les tantes que intentaren dur a terme per fer reviscolar una festa en eterna decadència. I pensaren en una jove xica, nomenada María Nieves Campos Palau, Marinie, i no Mariñe, com tants pronunciem. Encarnava les virtuts de la bellesa, el saber estar, el do de gents, i era filla del comerç local, a més d'una incansable dona treballadora que despatxaria pastissos pel matí i seria reina per la nit. Era per tant símbol de la bellesa però a la vegada del treball i dels botiguers de la ciutat. No era per tant una bellesa buida de contingut.
En conclusió, el que volem fer entendre a la ciutadania és que la figura de la reina no fou un invent del franquisme, que no buscava utilitzar una imatge sexista de la dona, i que no sempre foren les filles de personatges rics i benestants les que regnaren a Xàtiva durant cinc dies o més. I que la Reina no respon a cap tradició immemorial, i si un any no es vol proclamar a cap, res passaria, al igual que tampoc hauria de passar si un home volguera ser reina, la qual cosa sí seria històrica, i segurament causaria molta més polèmica.
