ls murs, tanques de filat i plaques de ciment de 8 metres d'alt que separen Cisjordània i Israel, i que aspiren a tindre una longitud total de més de 700 quilòmetres, són qualificats pel govern de Netanyahu com una "tanca defensiva i de seguretat". El govern dels Estats Units alça des de mitjans dels anys noranta un mur metàl·lic per a separar-se físicament de Mèxic, per segons diu, "protegir" als seus ciutadans dels immigrants il·legals. Com ho fan hipotèticament, segons ens conten als telenotícies, les vergonyoses tanques de Ceuta i Melilla. El segon mur més llarg del món, després de la muralla xinesa, està al Sàhara Occidental. A més de parets de pedra compta amb mines antipersona. Marroc el justifica per a "defendre's" del poble saharaui, tradicional poblador de la zona. Tampoc es quedarà curta la muralla que l'Aràbia Saudí ha projectat per a envoltar tot el seu territori i que incorporarà alta tecnologia i sistemes de detecció de darrera generació. I per acabar-ho d'adobar, ara mateix Hongria està acabant de construir un mur en ple centre d'Europa, a la seua frontera amb Sèrbia, per evitar el pas de persones vingudes de països en conflicte. Les classes política i econòmica ens diuen que ens alcen murs per a defendre'ns, perquè estigam més segurs, per a preservar el nostre idíl·lic benestar (en crisi, per cert). Però les barreres també ens aïllen a nosaltres. I ens situen en una garjola d'or. I dins de qualsevol mur, encara que siga luxós, s'engreixa la por a base de desconeixement i ignorància. En tots els àmbits de la vida hi ha una premissa que sempre funciona. Conèixer per estimar. O almenys conèixer per poder valorar amb equitat i no només amb prejudicis. Conèixer les cultures per entendre-les. Conèixer els territoris per valorar-los. Conèixer les persones per empatitzar amb els seus pensaments, que no vol dir compartir-los. Si alcem murs ens tanquem a les veritables causes. A persones que busquen asil perquè el seu país està en guerra. A persones que deixen la seua família i amics perquè viuen en un règim que no els deixa sentir-se lliures. A persones que davant la desesperació fan que les barreres resulten inútils, mentre nosaltres ens continuem tapant ulls i orelles vers la seua realitat, i acumulant temor. Un exemple: al mur de filat que es va alçar l'any 2010 a la frontera entre Grècia i Turquia, diuen que hui en dia només queden restes de sabates i sabatilles abandonades pels exiliats. Ara ja no hi passa ningú. Han buscat una ruta alternativa. Són les persones que moren ofegades al mar Egeu. No pensem que els murs ens salven, ens lleven la vista a l'horitzó.
