Una de les coses que no acaben d'assimilar els polítics és que les línies entre el que és acceptable i el que no per a la ciutadania han patit un enorme desplaçament. D'una actitud laxa i justificativa amb els abusos, els privilegis i les irregularitats, s'ha passat a l'observació amb lupa, a una mirada de pell molt fina, fins i tot excessiva. La vara de mesurar que s'aplica als nous governs d'esquerra no té res a veure amb la que hi havia. Per a bé i per a mal.
El gran beneficiari d'això, paradoxalment, és el PP: el gran saquejador, l'agrupació política que va fer sistèmica la corrupció i la corruptela, està esperant amb avidesa qualsevol errada del rival, per xicoteta que siga, per poder recuperar la legitimitat perduda. O, el que és el mateix, per poder fixar de nou en l'imaginari popular la repugnant i incerta dita del «tots són iguals», que sempre beneficia al partit que és bastant menys igual que la resta. O siga, el PP.
Tot això ve a tomb de l'hipotètic nomenament de l'exalcalde Josep Miquel Calabuig com a director econòmic de l'Hospital Lluís Alcanyís. Encara ha de ploure molt perquè el PP de Xàtiva puga criticar amb uns mínims de credibilitat qualsevol nomenament. Menys encara apel·lant als aturats de la ciutat. Però no és tan important el que diguen els populars, amb arguments bastant inconsistents, com la impressió que la ciutadania puga rebre.
La qüestió no és l'honradesa i l'honestedat de Calabuig que l'alcalde, Roger Cerdà, va recordar com antídot a les crítiques. Si m'apureu, tampoc si l'antic dirigent socialista té preparació per a un càrrec de gestió tot i que siga en el sistema sanitari. El problema, ras i curt, és que la idea sona malament. Grinyola. Perquè es produeix a poc de la jubilació, perquè comporta un sou elevat i perquè l'hospital és el de Xàtiva. De segur que els socialistes xativins tenen alternatives menys cridaneres (assessories, altres hospitals) per premiar merescudament el temps i la dedicació que Calabuig li ha dedicat al partit. Però a la gent del carrer que és a punt de jubilar-se ningú els ofereix un gran treball amb 62 anys. Aquestes persones i moltes més no ho entendran. La percepció ha canviat. I la millor manera de no omplir-se els pantalons de pols és no anant a l'era.
