El passat 10 d'agost es van complir 40 anys d'aquell, ja històric, concert del cantant xativí Raimon al desaparegut cine-teatre Patronato del carrer Gomis d'Ontinyent. Amb la perspectiva que dóna el pas del temps, sobre tot tenint en compte que el dictador Franco agonitzava, l'acte va significar com el punt d'eixida per als demòcrates ontinyentins. Un concert que, com tot el que succeïa en aquell temps on la dictadura donava els seus darrers moviments de cua, va estar presidit per la incertesa, atès que els Franciscans , com a propietaris del Patronato, primer li cediren el local a l'organitzador, després, segurament atenent pressions de la ultra dreta local, mitjançant el seu portaveu, el Pare Mogino, li'l denegaren. Ales hores, i a força de molta insistència amb l'alcalde Antonio Serna, este va concedir l'autorització per a la seua celebració, la qual va servir per a que el representant dels Franciscans cedira el Patronato.
El concert fou organitzat per un ontinyentí amant de la cançó, Ferran Conejero, qui va formalitzar el contracte amb Analissa, la dona i representant de Raimon, en el transcurs d'una reunió celebrada a Gandia. L'acord implicava un percentatge de la recaptació en taquilla, al voltant del 70% per al cantant. El preu de les entrades fou de 100 pessetes, i l'assistència va ser, segurament, la major que va registrar el Patronato en la seua història, unes 900 persones. Poc temps després este cine-teatre seria enderrocat i donaria pas a una residencia de jubilats. Per tant, la versió que adjudica l'organització del recital a un anomenat «Club jove» d'ontinyentins és falsa. Aquell 1975, Raimon va estrenar al Palau d'Esports de Montjuïc barceloní un dels seus temes que han esdevingut clàssics: Jo vinc d'un silenci, que va dur a Ontinyent. En aquell recital ontinyentí, Raimon, encara que per ordre governativa tenia prohibit cantar cançons com Diguem no, va fer servir la picaresca i la va interpretar instrumentalment. Això si, baix l'atenta mirada d'un policia secret del règim assegut a la primera fila. Malauradament, sembla que no existeix cap record gràfic de l'esdeveniment, atès que una de les condicions que va imposar la representant de Raimon, segons recorda l'organitzador, es que no es feren fotos del recital.
En aquell temps, la majoria de regidors ontinyentins d'ara, com el batle Jorge Rodríguez, encara no havien nascut. És reconfortant vorer com, després d'un anormal silenci, seguit d'un altre que ha durat 20 anys de dissimulada democràcia, mes o menys el període que ha passat des del darrer recital de Raimon al teatre Echegaray ontinyentí, el cantant ha xafat per primera volta el Palau de la Generalitat Valenciana, com a un signe clar d'esta segona Transició democràtica que estem vivint després del 24M. Tanmateix, al seu poble, Xàtiva, amb un gest de dignitat, el seu nou govern municipal ja ha anunciat que farà a Raimon fill predilecte.
En esta hora de reconeixements i «rescabalaments» a Raimon, com a símbol de la nostra cultura, els nostres drets i llibertats, Ontinyent no deuria quedar-se al marge, sumant-se, en este any del seu 75 aniversari, als actes que estan programant-se en altres llocs. Perquè la seua llavor divulgativa al musicar l'obra d'escriptors com Ausiàs March, Joan de Timoneda, Salvador Espriu o Joan Salvat-Papasseit transcendeix al temps i a la geografia.
