No per esperat i inevitable ha estat menys dolorós i simbòlic l'enderrocament de la Casa dels Morales del carrer Engai començat fa dos dies, i en el moment que escric, a punt d'acabar. Amb ella cau un altre passatge de la nostra història, casolana, com és la de cada ciutat, sense que cap instància, al llarg de la seua prolongada agonia, alçarà la veu en el seu favor.
Vicent Morales Rovira es va establir en San Felipe procedent de la Vila Joiosa, on la seua família havia recalat tres segles abans. Pertanyia a un llinatge antic originari de terres sorianes, on encara són recordats, fecund i nombrós, escampat per Castella, Andalusia, Extremadura i Cuba, i format per guerrers, cortesans, cavallers i homes de lletres. En 1747, amb vint i dos anys, ja vivia entre nosaltres, i li encomanaren intervindre en la subhasta i aval de la construcció de la font de davant l'Hostal del Sol propietat de Tomàs Cebrià Llinàs de Terrassa, fet en el solar de l'antic hort heretat de les germanes Lluïsa i Margarita Vanyó, conegudes com les Vanyones, la primera de les quals era avantpassada de Tomàs. Tot seguit passà les pràctiques preceptives en la notaria de Lluís Meliana Irles, fins que el 1754 va obtindre del Rei el títol de notari que el facultava per exercir. Ja consolidat en la professió més lucrativa i de major prestigi en la societat coetània, es va casar amb l'heretera d'un ric terratinent de Rafelguaraf, i va alçar casa al carrer Engay, baixant a mà dreta, just en la frontera del territori de la parròquia de Sant Pere. Bona casa de grans balcons de grans fulles, ampits de forja i sotabalcons i mamperlans de taulells barrocs. En la façana un retaulet ceràmic, espoliat fa tants anys que no l'hem conegut, probablement amb un Sant Vicent o un sant Antoni de Pàdua, els dos sants de devoció familiar. Al llindar de la portada de pedra, el blasó del llinatge, d'excel·lent talla i agitades rocalles. Com era costum, si hi havia motiu, va demanar ser inscrit en la matrícula de nobles de la ciutat, perquè eixe reconeixement oficial li permetia no pagar certs impostos, li atorgava prerrogatives de naturalesa social, i el facultava per ocupar regidories reservades a dit estament. Però l'ajuntament, que no volia perdre un contribuent, va presentar plet en la Real Audiència, cosa molt usual, per a que Vicent demostrara pertànyer a la noblesa, i cas contrari que pagara impostos. Això era el 1767, i va guanyar l'interessat.
El seu fill, Juan Bautista Morales Engo, també notari, va ocupar nombrosos càrrecs en Xàtiva-San Felipe: diputado del común, tesorero de la Casa de Caridad, Comisario de la Real Caja durant la desamortització de Godoy, majordom de la confraria de l'Ecce Homo, càrrec que va quedar vinculat als Morales fins l'any 1930 i, finalment, primer regidor noble perpetuo por juro de heredad en substitució del Duc de Berwick-Alba. De la casa del carrer Engai eixiren, entre altres personatges, Vicente Ignacio Morales Engo, alcalde major i Corregidor de Castelló de la Plana i Pedro Nolasco Morales Mora, alcalde constitucional de Xàtiva i diputat de la província de Xàtiva en 1821, així com una interessant nòmina de generals i coronels isabelins i carlins.
L'escut, en una altra casa. Sabem que a mitjans del segle XIX encara hi vivia la família originària, però d'època posterior no en tenim notícies fins farà uns quaranta anys, o poc més, en que sentírem dir que era una vaqueria. Vegeu com s'esmuny la història, i com aquesta casa ben bé podria erigir-se en metàfora del davallament de la ciutat a l'infern de la vulgaritat i la insignificança. Va ser aleshores que va haver una transacció simbòlica, per la qual, una descendent d'aquell notari de la Vila Joiosa va aconseguir comprar a l'amo del palau condemnat l'escut de la façana, el qual es conserva sobre la porta de la casa gran de la plaça d'Urios.
Fa molts anys que estava abandonada, espoliada i amb els balcons oberts, esperant l'oportunitat de caure sense caldre espentes, com la poma de Newton, i com la Física no varia les seues lleis, va arribar un moment en que la nau cruixia tan a punt d'enfonsar-se, que no va haver mes remei que enderrocar l'interior i paredar els balcons per tal que la façana no vinguera a terra. Així la retratàrem en 2013, i hui, dimecres 30 de setembre, de nou, hem fotografiat com l'enderrocaven. És hora d'alçar la veu i dir prou. És hora que es reforcen les teulades i es tanquen els balcons del palau dels Llaudes de la Corretgeria, del palau dels Sanç de la Llosa al carrer de Montcada, per dir-ne dos. És hora que les autoritats controlen aquestes maniobres tendents a burlar la llei i frenen la destrucció del patrimoni de tots, de la memòria d'una ciutat castigada en excés.
