Hi ha coses que penses que no passaran mai. Que mai no les veuràs. I quan finalment passen, et fa la sensació que estan envoltades d'una aura d'irrealitat, com un tel als ulls. Que contenen l'efecte de filtre que gasten les pel·lícules per presentar els somnis. Pensaves que no passaria, però allà hi érem, a la Casa de l'Ensenyança, amb Raimon i els fills d'Andreu Alfaro. Amb aquella escultura que li dedicà l'escultor al cantant, fa mil anys. I que fa mil anys que podria ser a Xàtiva. Miraves i pensaves, «ei, molt bé!». Però aquell pensament també conté un rerefons amarg.

Fa mil anys també que es podia haver nomenat Raimon fill predilecte. O posar-li el nom d'un carrer. O d'un conservatori. No haguera passat res. Aquesta setmana he entrevistat Adrià Puntí, un músic d'Olot molt valuós però amb una trajectòria que no admet comparació encara amb la del xativí. I 23 anys més jove. Ja fa temps que és fill predilecte d'aquella ciutat gironina. Tot i que, de ben segur, molts dels seus ciutadans no comparteixen la seua ideologia ni les seues inquietuds estètiques. Fa fàstic. I enveja.

Però no vols pensar a tot això, perquè és un gran dia. T'emocionen els moments, les salutacions i les cançons. Et commouen alguns dels parlaments. I has de controlar-te perquè algú t'ha encomanat presentar l'acte, ai senyor, quin compromís, i vols que tot siga sobri i contingut, però a l'estómac, més que una bandada de papallones, que se sol dir, et fa l'efecte que hi ha una àguila imperial. Sona La cançó de la mare i intentes abstraure't.

Tot sembla sobri i solemne, moderat, com l'escenari amb aires d'acte acadèmic. Com els parlaments de les personalitats del món de la cultura. Avui no és dia de recordar boicots i oblits, alguns no es mereixen aquell protagonisme. Al Gran Teatre hi ha un ambient encarat, institucional. Fins que arriba Raimon i tot salta pels aires. Ocurrent, contundent, reivindicatiu i autoreivindicatiu. Divertit. Parla per a nosaltres i també per als que no estan. Sona Al vent, l'inici de tot, fa més de mig segle. Tot el Gran Teatre canta amb Raimon. I l'aplaudeix dempeus. Ha acabat el rellotge d'emocions, s'ha trencat el silenci. S'ha dit no a una injustícia històrica. L'acte ha acabat i no era un somni. Ha passat. Ser xativí ja és una altra cosa.