La recent notícia de l'arribada de possibles fons europeus per invertir en la lluita contra la degradació de les part velles de ciutats menudes, ens fa pensar sobre les raons que expliquen la supervivència de l'estructura d'un casc antic quasi intacta, tal i com la van conèixer els seus veïns de fa dos segles o més. La trama urbana continua sent la mateixa. Dividit en tres casernes: Ciutat, Mercat i Barreres, cadascuna d'elles subdividides en tres barris, amb una especialització econòmica molt concreta, i que encara tenen com a punt de referència les parròquies de la Seu, Sant Pere, la Mercè i Sants Joans. Però, per què l'arribada del progrés no va acabar amb la Xàtiva històrica?
Pels volts del 1868, portes i muralla deixaren de tindre sentit en suposar un obstacle pel comerç, el progrés i la higiene. A febrer de 1869, els propis xativins van tindre permís per enderrocar la muralla que impedia fer créixer els seus habitatges. Fou un procés lent i ple d'interrupcions, bé perquè els ciutadans aprofitaven els llenços per afegir-los a la casa pròpia, bé per l'amenaça carlina, o per les epidèmies del còlera, que ocasionaven que la muralla tornara a tindre sentit com element defensiu, cordó sanitari, o com oficina fiscal enfront de l'arribada del ferrocarril. D'aquesta forma, la línia de muralla va continuar sent determinant en la divisió de la Xàtiva vella i la nova, marcada pels diversos eixamples desenvolupats al llarg del segle XX més enllà de l'Albereda, que passà de ser un passeig extramurs a una línea de frontera. Les plaçes de Cocentaina i Santa Tecla marcaren un nou pla d'alineació dels nous habitatges en direcció a la integració de l'estació dins de l'espai urbà. Es crearen nous carrers com: Baixada del Carme, de l'Estació, Reina o Espanyoleto; tots punts de localització industrial. S'anava a construir una nova ciutat sense necessitat d'enderrocar la ja existent.
Les autoritats aconseguiren el capital de les expropiacions. Primer els convents, després els monopolis públics, llotjes, magatzems, edificis, terres d'aprofitament comunal, espais forestals, es subhastà el castell, les portes i llenços de muralla. Els poders públics anirien invertint tots els diners recaptats en el procés d'urbanització de la nova Xàtiva. Així, l'antiga conservava les actitivats artesanals i expulsava les industrials a la nova. El Bellveret s'ha constituit en el millor punt per diferenciar la Xàtiva històrica de la moderna. La que va nàixer al voltant de la meitat del segle passat. Una de palaus, carrerons menuts, de fundació ibèrica i reminiscències mores protegida per la línia de muralla que corona el Castell, i un altra, que es perd en direcció a l'horta, i que des del passeig de l'Albereda revoluciona tota la trama amb carrers amples, grans vies, jardins i edificacions en alçada. Una lluita per subsistir i l'altra creix sense parar, només aturada afortunadament gràcies a la crisis de la rajola, que ha fet frenar per fi la cultura de l'adossat. Mai s'havia construit tant en tan poc de temps, i es pensava que semblant bombolla especulativa era creixement econòmic.
Durant dècades, a pocs li importà el casc antic i ara la recuperació s'ha convertit en el nou paradigma, i tots ens espantem quan hi ha una intervenció que tomba un edifici de fa de més de cent anys. Però si entre taxes, burocràcia i despeses de manteniment, el petit propietari d'una casa vella no hi pot viure, o el petit comerciant que acaba tancant en veure com les inversions i ajudes van més enllà de Sant Francesc. Sense funcionalitat econòmica serà impossible mantindre amb vida la part vella. De nou la història es repeteix. No és la primera volta que Xàtiva aspira a rebre subvencions d'aquest tipus per potenciar el casc àntic. Fem memòria. Tenim les macroconferències del Congrés de les ciutats del Mediterràni celebrades quan Xàtiva aspirava a ser patrimoni de la humanitat, l'exposició de la LLum de les Imatges i, indirectament, la publicació d'una megahistòria de la ciutat que mai va veure la llum. Els diners arribaren amb generositat i es malbarataren, encara que afortunadament es van poder fer coses, no es va dur a terme una pla d'acció integral. Una volta s'ha superat l'eufòria dels projectes faraònics, tornem a la realitat dels propietaris, dels botiguers i dels que hi viuen a la part vella. S'ha de pensar molt bé com vendre un troç d'història de la ciutat, i que siga formant part del present i projecte de futur, amb inversions productives i no especulatives, que concilien recuperació i rehabilitació amb utilitat social, i on poders públics i privats treballen conjuntament per seguir mantenint cases, carrers, i sobretot, activitats econòmiques productives.
