Diumenge 12 de febrer de 1939. La fi de la Guerra Civil s'acosta. Catalunya ha caigut, i els exèrcits de Franco preparen l'ofensiva de la Victòria en direcció a terres valencianes mentre Negrín continua pensant en l'estratègia de la resistència amb l'esperança que anglesos i francesos salven a la República, de la victòria dels feixistes. Però les potències europees prefereixen a un militar dictador abans que la inestabilitat d'un règim feble i en mans d'anticapitalistes. Fa més por el comunisme que el feixisme. Lluny de les grans batalles, Xàtiva viu la guerra com una ciutat de reraguarda acostumada a vore transitar soldats, refugiats, ferits, i a allotjar xiquets que fugen de les bombes perquè sembla que a la ciutat no hi ha terror aeri com altres ciutats, en no tindre fàbriques d'armes, ni aerodroms, ni dipòsits de municions, ni vehicles de transport o artilleria, ni centres de decissió. Així la Comisión de Defensa Pasiva, barallà la possibilitat de fer refugis antiaeris, ubicar canons al Bellveret, o colocar punts de vigilància i sirenes al castell, convertit en zona militar restringida, però res d'açò prosperà, en tindre altres prioritats com la d'evitar que la seua població morirà de fam.
Sobre les onze del matí un convoi de dotze vagons de transport enfilà l'entrada a l'estació de Xàtiva. Els grup de transmisores del batallón 149 de la Brigada Mixta número 49, pertanyent al XXII Cuerpo del Ejército Popular de la República, volia fer una parada tècnica d'uns pocs minuts per saludar amics. Molts havíen fet el curset a Xàtiva que els capacitava per a formar part de les unitats encarregades de les comunicacions enllà per l'any de 1938. La seua insistència els fa obtindre el permís del seu cap, el xativí Fernando Gil Ferragut, el qual adverteix als seus subordinats que no podran allunyar-se molt de l'estació per tal de continuar viatge en direcció a València, el més aviat possible. L'aturada fou també aprofitada per familiars de soldats de la pròpia Xàtiva i d'altres pobles de la rodalia per a poder comprovar in situ per uns instants que el fill, germà o marit tornava del front viu i d'una peça, en uns moments en que la majoria dels exèrcits republicans eren massacrats enfront de la inaturable ofensiva franquista.
Però cal dir que aquella tropa havia tingut molta sort perquè tornava d'un front dormit, sense quasi activitat bèl·lica, ni baixes, i havien circulat sense batalles per Còrdoba, Badajoz i Ciudad Real, i ara molts d'ells anaven a trobar la mort sense poder defensar-se, i amb la seua màxima autoritat militar desapareguda, perquè per motius desconeguts havia decidit baixar-se previament en l'estació d'Almansa per continuar camí cap a Xàtiva en cotxe. En el just instant que començaren els soldats a baixar dels trens i repartir-se entre la cantina i els voltants de la placeta de l'estació, i en el mateix instant que el cotxe del comandant Gil Ferragut entrava a Xàtiva pel carrer Reina, van aparèixer solcant l'espai aeri local, cinc trimotors italians procedents de la base aèria de Mallorca, la qual baix la direcció del comte Rossi, un vell camisa negra que seguia les estrictes ordres de Mussolini, de dur a terme constants bombardejos sobre el litoral mediterrani, amb l'objectiu d'aterrorisar a l'enemic, i provocar així la fi de la resistència a ultrança de Negrín.
Sense defenses antiaeris que dificultaren la maniobrabilitat dels avions, aquests aconseguiren llançar 20 bombes de 250 kilos. Un potencial destructor molt semblant al que s'havia llançat sobre Manuel un dia abans. La fatalitat d'una crua coincidència, o el chivatazo d'algun quintacolmunista, va ocasionar que la mortífera càrrega vinguera a caure en el precís moment en que l'estació i els seus voltants estaven plens de soldats, amics i familiars, ocasionant nombroses pèrdues humanes i materials. Entre els hospitals de Xàtiva i Ontinyent es calcula que el part de baixes va ascendir a 124 morts. L'estació va desaparéixer per uns moments baix una columna de foc de 25 metres d'alçada. Les bombes van destrossar sis vagons, i la major part d'elles erraren l'objectiu per acabar estavellant-se contra la cantina, l'edifici de l'estació, l'estafeta de correus, el dipòsit d'aigua, i molts horts colindants com el de Roig o Villa María, a més de magatzems de fruites i fustes.
La carnisseria fou absoluta, en endur-se'n per davant a bona part de la Brigada Mixta, i a moltíssims civils, que van tindre la desgràcia de viure prop de l'estació, o de treballar eixe diumenge, o de tindre la il.lusió de veure a uns familiars que tornaven del front amb vida al final d'una guerra ja perduda, i que com curiosa fatalitat del destí, trobarem la mort juntament als seus éssers volguts. La majoria de les víctimes procedien de pobles castellans, amb l'excepció de set de Xàtiva, i els dolorós cas de la família de Sellent, els descendents dels quals serán homentajats enguany.
