Al 1865 es plantà la primera falla de Xàtiva baix el lema de la Peixca de l'Aladroch. S'alçà a la Plaça de la Trinitat enfront del magatzem de fusta de Jaume Garí, on hui es situa l'Arxiu Municipal. L'autor Intel.lectual fou l'impressor i escriptor Blai Bellver, i el material tal volta fóra el fuster Garí. Des del seu taller aprofità també per vendre els fullets explicatius. Naixia així una manifestació de cultura popular aliena al poder i que buscava a través d'una falla fer crítica humorística dels costums i normes socials per mitjà de la sàtira en vers, en una època en què, com ara, la gent estava prou cremada amb la classe política, per culpa d'una monarquia que havia institucionalitzat la corrupció, el nepotisme, i on Isabel II donava una nefasta imatge en envoltar-se del pare Claret, sor Patrocinio, i un munt d'amants. La infidelitat es podia perdonar a un home de l'època, però mai a una dona, i més si aquesta era una reina.
En aquell context d'indignació popular, la Peixca de l'Aladroch va tindre tant d'èxit que a l'any següent projectaren alçar un altra falla inspirada en tot un llibre escrit per Blai Bellver, i dedicat a denunciar el deliciós i enganyador camí que conduïa cap el matrimoni, una volta que els aladrocs mossegaven els hams de la seducció. Així, l'obra de la Creu del Matrimoni esdevenia en un cant a la misogínia en tindre l'objectiu d'alertar als homes dels perills de les dones, de les quals sembla que l'infern estava ple. Uns usurers donaren les cartes de recomanació per poder iniciar el viatge travessant una cova de Bixquert, des d'on s'arribava a la porta d'un Purgatori, on esperaven el perdó centenars de dones coquetes i homes estafadors. Unes per passar tot el dia pensant només en mirar-se a l'espill per caçar un bon partit, i els altres en fer negoci a costa de l'engany. Mereixien l'eterna condemnació per estafar en l'amor i els diners.
Després, l'autor es topetà amb els polítics corruptes, els que no respecten les lleis i denigren l'art de manar, gent «propensa a buscar sempre el dinar, sopar i berenar en política despensa». El que tenia com a conseqüència el nepotisme i clientelisme d'una administració teixida a favor de l'amic polític, i no en l'eficàcia de la gestió, generant la cultura del «sensant i empleat de casaca». I tots s'ajuntaven amb els desagraïts, malfaeners, malparladors, hipòcrites, lladres, traïdors, sacrílegs i blasfems, els quals tindrien com a veïns, un mar de morts de còlera, on jaurien els estafadors, alcohòlics i avariciosos. I a les profunditats de l'infern trobaríem a les criades, a les que malparlen del senyor o li calfen el llit. I moltes «no es lleven el vici de portar tacons o miriñaque», i en conseqüència acabaran pels carrerons, no trobant «marit que els lleve del servici». Després de tot un recorregut pels camins de vicis, l'autor descobreix que l'infern es troba a la terra, en un temps on es fomenta la preferència cap els manantials de la riquesa material, on s'ha perdut «la simplicitat en el cor, el silenci en la boca i la vergonya en la cara».
D'aquesta forma aquest any commemorem la no plantà d'un projecte que mai es va convertir en falla a causa de la censura eclesiàstica que va segrestar l'obra de Blai Bellver en considerar La Creu del Matrimoni com herètica, immoral, escandolosa i injuriadora del sagrament del matrimoni. Cosa que segurament hui hauria tornat a passar segle i mig després, en ser un text que denigra a la dona d'una forma brutal, en ser tractada com un objecte sexual culpable de tot i víctima de res. Moltíssimes dècades hauria encara d'esperar la dona perquè el naixent republicanisme li començara a concedir la llibertat i la igualtat d'oportunitats a l'altra meitat del gènere humà. Aleshores, tot valia per enderrocar a una monarquia corrupta i més si estava dirigida per una dona infidel. Pel que fa a la corrupció, aquest serà també tema principal de la sàtira fallera a l'exercici d'enguany. I és que hi han coses que mai canvien.
