primeries de 2015, vaig publicar en aquestes mateixes planes una columna titulada «Veïns desconeguts» en què em feia diverses preguntes sobre la comunitat musulmana xativina. Ves per on, el passat dia 3, l'agenda de la Casa de Cultura anunciava unes conferències sobre terrorisme gihadista. Em semblà que les xerrades podien ser interessants. Pagava la pena d'anar a escoltar. Un dels ponents era Abderrahman Sidi Brahim, portaveu i secretari de la Comunitat Musulmana per la Pau. «Tal vegada s'aclariran els meus dubtes», vaig pensar. Efectivament, el portaveu del col·lectiu islàmic donà resposta als meus inerrogants. Abans de començar la seua exposició, es presentà de la següent manera: «Bona nit. Sóc Abderrahmann, musulmà i salafista». ¿Salafista? Potser convinga explicar als lectors quina cosa és el salafisme. És una doctrina rigorista que predica l'observança estricta de l'Islam. Parteix d'una creença utòpica: que és possible restaurar la puresa religiosa dels primers moments després de la revelació al Profeta Muhàmmad.
Els antecedents del salafisme són molt antics. Una de les quatre escoles jurídiques ortodoxes de l'Islam, la malikita, ja es caracteritzava pel rigor extrem; prohibia l'especulació intel·lectual en els casos no prevists. La seua doctrina es basava en tres pilars: la paraula del Profeta, l'Alcorà i el «no ho sé». En temps de l'emir Hisam I, s'introduí en al-Andalus el fiqh (dret) malikí. Els alfaquins cordovesos eren partidaris acarnissats de la seua doctrina que tallava les ales a teòlegs i filòsofs. Bé que la intransigència i l'estèril casuística malikita foren censurades per molts intel·lectuals, emirs i califes hagueren d'adoptar sovint una actitud contemporitzadora. Al-Mansur, en canvi, per tal d'afermar el seu poder, buscà el recolzament dels cercles malikites exhibint públicament una religiositat estricta. El cabdill esporgà de llibres herètics la biblioteca d'al-Hakam II. Molts savis, escriptors i científics s'hagueren d'exiliar. (Fou el cas del poeta Ibn Hazm, que s'amagà a Xàtiva, on va escriure la seua obra més coneguda, Tawq al-ham?ma, El collar de la coloma).
Es considera, però, que el salafisme nasqué amb un jurista del segle IX, Ibn Hanbal, autor de la primera interpretació literal de l'Islam basada en l'autoritat dels salaf (ancestres) i la condemna a la innovació teològica. En el segle XIV, Ibn Taymiyya, que odiava jueus i cristians, reprengué les idees d'Ibn Hanbal. El salafisme modern té com a referents dues figures dels segles XVIII i XIX, Ibn Abdu-l-Wahhab i ?amal al-Din al-Afghani. Per al primer, el declivi dels països musulmans és conseqüència d'haver oblidat la lectura literal de l'Alcorà, el missatge original del Profeta. Ibn Abdu-l-Wahhab s'alià amb Ibn Saüd, fundador del llinatge dels Saüd. El wahhabisme acabà sent doctrina oficial en Aràbia Saudita i s'exportà pertot. Els seus adeptes imiten la forma de vestir del Profeta i preconitzen l'aplicació integral de la xaria en qüetions com la separació estricta de sexes. (Ara m'explique la presència als carrers xativins de barbuts amb barret de randa i gel·laba fins a mitja cama.) El corrent és hegemònic a l'Islam sunnita —i ja ha arribat a Xàtiva, pel que es veu.
El salafisme rebutja la democràcia i el laïcisme, i prohibeix les expressions de devoció popular. Però tornem a l'inici. A la Casa de Cultura, el senyor Sidi Brahim descartà qualsevol relació de l'Islam amb el terrorisme de Daesh i entonà un cant a la convivència pacífica. Sí, és clar que no podem confondre Islam amb terrorisme. Ara bé, el gihadisme és fill esgarriat del salafisme —com els khmers rojos ho foren del comunisme. És més: la violència no sempre s'exerceix físicament. Negar l'altre —Sidi Brahim va dir que els xiïtes no són musulmans— també és una forma de violència. ¿I què dir de la negació de drets a les dones? El jove coordinador de les ponències demanà que aplaudírem el representant musulmà quan aquest encara no havia pres la paraula. El presentador es precipità. El govern de Tunísia, posem per cas, deu pensar que els missatges salafistes xoquen amb els valors democràtics; l'any passat, arran d'un atemptat, tancà vuitanta mesquites salafistes. I és que el fonamentalisme religiós, bé que es reclame pacífic, és un perill.
