El més important que va passar el 2 d'agost no va ser notícia; tampoc he tingut temps a comprovar-ho. Quants en naixen cada dia? A Alcoi érem mitja dotzena els pares que esperàvem. Als novençans se'ns notava la cara de pànic quan ens el posaven en braços. I ara què?
Ser pare és irreversible. No hi ha abans, sols després. Pots passar de fadrí a casat i tornar a ser cèlibe sense problemes (si és de forma amistosa; si la cosa es complica, sempre trobaràs advocats que ho empastren). Pots titular-te en filosofia i lletres i llicenciar-te en pic i cabàs en una excavació. Pots declarar-te apòstata, apàtrida, però mai podràs deixar de ser pare. Se suposa que naixem preparats per a ser-ho, diria més, predisposats (la supervivència de l'espècie i tot això), però de sobte tens un bebé als braços i parleu llengües diferents. Ell acabarà parlant la teua i tu suposes que, si no parlar-la, almenys arribaràs a entendre la seua.
Per sort, està la mare. La paternitat és un treball en equip; la maternitat, també. Encara em desconjunta quan m'aconsellen que «ajude» la mare, com si el xiquet no fóra dels dos. Ajuda (i molt) la família, sobretot els avis. Tinc un bon amic que diu que tenim fills per a tindre néts perquè els fills es pateixen i els néts es disfruten. En tinc un altre que assegura que els xiquets creixen sols, però d'això no ho tinc tan clar. En el que tots coincideixen és que el pitjor és el primer mes i n'estem en l'equador. Guillem frueix de lactància materna, que no és senzill en uns temps cronometrats on cal sistematitzar-ho tot. Allò que ens defineix com a classe en el món animal, allò que ens és instintiu i natural, ha esdevingut quasi un posicionament ideològic. Potser ho siga: que s'haja de renunciar a la lactància materna per qüestions professionals mostra com de lluny de la igualtat ens trobem encara.
Ser pare és permeable. Portem dues setmanes aprenent que no deixarà de respirar quan apartem la vista; que allò que hem llegit, les experiències que ens han compartit o els consells que ens donen no garanteixen l'èxit: cada xiquet és un món i el més aconsellable és fluir, mantindre la ment oberta i ser pragmàtic. El mètode assaig/error i paciència, molta paciència. L'amor el portem de sèrie: des del moment que el sostens per primera vegada et preguntes quin sentit tenia viure sense ell. Els mamífers som així.
