No he trencat mai l'esperança de poder convertir els somnis en realitats palpables. Sentir això de caure per un precipici i dir-te a tu mateix, «desperta, xe, que ja és de dia», i llavors dur a terme totes i cadascuna de les promeses que mai compliré ni compliran els que posen en dubte les meues decisions, moltes vegades explicades fins a la sacietat en el vell vici d'ajuntar paraules fins completar un article que pot tindre més o menys interès, però que intente compartir en tots aquells que tenen el valor de perdre uns minuts llegint aquestes tres columnes. M'agradaria moltes vegades que els somnis deixaren de banda la hipocresia que provoca el poder. Em sembla excessivament greu que la nostra societat, puga anar caminant a cops de marcapassos i parxes mal col.locats en l'asfalt de les consciencies, en les banderes de la igualtat, en les promeses encara incomplides i en un veure passar el temps de forma mal calculada. Cal una política coherent, seria, ferma i no mal dissimulada amb allò anomenat «el pacte de?».

Que ningú no busque llegir noms i cognoms perquè no hi ha cap en aquesta opinió, (això faltaria ara, personalitzar els problemes). No hi valen els vots per asseure's en el seient quatre anys i que «aquí me las traigan» convertint-se en una simple Sisí, no se si emperadriu, però mire vostè, no em parle d'una nova sensació, d'una nova política de fer les coses, perquè m'estan fent el mateix. Exactament el mateix. I em perdonaran tan ferma afirmació, però els meus somnis son meus i ací si que no val compartir-los. I potser caldrà algun dia demanar disculpes i fer examen de consciència.

Sona suaument la veu de Lluís Llach: «Ara que es més possible el món/que somniaves encara adolescent/I les ferides que t'han fet?/ I les ferides que tu has fet?/cuso amb aquest fil».

Potser guanyarà com sempre la tristor de veure com no es compleixen les bones voluntats „que hi ha i moltes„, però no podem caure de vell nou en el precipici „ara reial„ de les coses mal estructurades. Ja està bé, de que els somnis puguen morir d'un atac suïcida i s'acaben les esperances en una ciutat que té encara moltes coses a dir. Siguem coherents i sobre tot demostrem que es possible allò que se'ns va prometre una nit de primavera quan les llums del camí il·luminaven una Xàtiva esperançadora. Aquella nit s'escoltava a poqueta veu un altre poema de Llach: «De bell nou i deslliurats d'enyors/ gent d'allà i d'aquí ens donem el dret d'escriure el futur/pensant que aquest vell país/potser encara és el camí/que ens faci anar més lluny i ens acosti fins l'art de viure».