mns deixem dur per l'allau humana que torna tots els anys a visitar la Fira de Xàtiva. Busquem coses difícils de definir als olors de mercat, tunecià, grec, mediterrani. Omnipresent és el flaire a fulla de l'albereda i mire dalt; tanque els ulls i veig la mà de mon pare o la meua mare que ens apretaven fent-nos saber el perill de perdre's, i són els mateixos arbres que hui veig. Anys després, jo duia els meus fillets sota aquella fronda de plàtans d'ombra, nugats als meus dits protectors i potser, qualsevol dia, ho faja amb uns nets; i els arbres seran els mateixos.

Tremole per respecte a ells i per les coses que m'evoquen, i em passen pel cap, moments llegits d'aquell final del segle XIX, percutor de la modernitat i la industrialització al camp i a les urbs, i on s'entenia com a signe d'evolució i progrés enderrocar antigues muralles a fi de facilitar l'expansió demogràfica i no dic que aquestes actuacions no ho propiciaren, no, però segurament amb altra mentalitat menys dràstica també s'hagués progressat i damunt, consolidant patrimoni. Tot i això, la plantació d'albers i plataners d'ombra, fou un encert propi dels millors pensadors rurals alemanys als electorats de Sajònia, els quals, entre 1700 i 1770, posaren en pràctica una revolució pacífica a unes terres devastades per la Guerra dels Trenta Anys, i aconseguiren, dirigides pel Comte de Rumford, erradicar la fam i moure a Europa el que coneguem com la Revolució Industrial. Va idear fondre l'alta tassa de militarització amb el lloc on complien milícies, incentivant per a treballar terres i tallers, reduint obligacions castrenses mantinguent salaris que, sumant a les rendes de propietari i lliure, augmentés la seua qualitat de vida i la del seu entorn. L'estratègia va funcionar amb algunes condicions curioses com que no podia hi haver casament, sense la constància d'haver plantat sis arbres fruiters i sis roures o arbres ornamentals. L'adquisició de terra anava subjecta a l'obligació de plantar els fruiters estipulats. Tot llaurador tenia l'obligació de plantar anualment quatre arbres i ensenyar als seus fills el mode de cultivar-los, al temps que aprendre la llaurança.Es plantaren frondes a camins públics i veredes, siguen el seu conreu càrrec del fisc.

I tot açò em ve pels arbres de la Fira, com si em digueren que altra revolució al nostre camp és possible; com si els nostres paisatges reclamaren una nova revolució basada en la qualitat de vida que ens pot donar un entorn mimat, sa i paisatgísticament colpidor. Ja veus quines coses podem trobar a la Fira de Xàtiva!