25 de agosto de 2016
25.08.2016
Tribuna oberta

La mort d'un gegant: la lenta desaparició de les paleres

25.08.2016 | 09:28
La mort d'un gegant: la lenta desaparició de les paleres

L'autor de l'article ens alerta de la progressiva desaparició de la palera, planta que està considerada invassora però què forma part de la cultura mediterrània i que està amenaçada per un insecte que la devora. La seua presència va minvant.

Una de les coses més típiques de Xàtiva en estiu venia del fet d'un home que es situava prop de la font del Lleó amb poals i cabassos plens de figues de pala i parlant amb tu es posava a pelar-les i oferir-te-les , ja sense punxes ni pell clar, i que ja forma part de la nostra cultura xativina. Però la palera Opuntia ficus indica, tan resenyada en escrits, fotos, pintures i sobretot pels seus fruits tan preats; les figues de pala, està agonitzant. És una planta provinent de Mèxic i que fra Bernardino „despres d'escoltar als natius com le deien nopalli„ a va batejar com a nopal. Esta planta ha estat naturalitzada i de segur que ha patit selecció per tal d'aconseguir els millors fruits al temps que ha servit també com a limitadora de terrenys particulars per fer bardisses. Hem de dir que a principis del segle XXI i considerant el seu potencial colonitzador i altament reproductiu, cosa que afectava a totes les espècies autóctones, va ser considerada com a espècie invassora i per tant prohibida la seua introducció en qualsevol medi natural. No obstant això ja forma part del paisatge de moltes comarques de la nostra Comunitat, però en especial per la Costa i Solana del Castell de Xàtiva on el desplegament era tan gran que semblava una planta del lloc, com pensava molta gent.

La seua història va unida a un propòsit económic com era l'utilització d'aquesta planta també com a reserva alimentícia d'un insecte, el Dactylopius coccus, del qual, una vegada triturat i netejat s'extreia un colorant roig conegut com carmí i que ha estat esencial per tenyir roba així com també s'ha emprat de colorant alimentari en gelats, melmelades etc. i conegut com l'aditiu E120. Aquest diminut animalet de no més d'uns mil·límetres té una vida molt intensa i al voltant de la pala (que recordem que és una tija i no una fulla) s'instal·la i forma uns nius envoltats de sega tipus cotó-en-pel i va mermant la força de la planta al extraure els seus sucs. El cas és que per culpa dels colorants artificials, donat que són molt més barats, ja ha deixat d'usar-se a aquest animal tan intensament com abans; s'ha extes més i busca la seua planta nutrícia que està també molt escampada pel nostre territori. Aquest animal és ara el culpable de l'agonia d'aquesta planta que en uns poquets anys passarà de ser la reina del paisatge de la mediterrània a poder ser observada sols en jardins i altres llocs privats.

Què fem amb les restes? Però ara ens ve la segona part? Què fem amb les plantes mortes? No parlem d'una planta comuna que puga recollir-se tranquil·lament amb les mans o amb un senzill guant de jardiner, ja que les seues prominents i dures punxes de silici ens farien pols mans i peus. I cal retirar les plantes mortes del lloc ja que amb les pluges i la pendent acabaran als camins i més d'un s'enportarà a casa una dolorosa punxada. Cal esperar, després, que siga la pròpia natura la que recolonitze allò que era seu en un passat i de nou arribe a un màxim climàtic mediterrani en un futur? I és que el conqueridor, colono que arriba de fòra es fa a poc a poc amb el territori però sempre cal tindre present també la relació depredador-presa, relació que ens torna a demostrar que en la natura quan s'escriu un nou capítol hi ha que pensar en com potser el final d'aquest. I el final del nostre és la mort d'un gegant.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine