Ala Xàtiva de fa cent anys governava com ara un tripartit, però no d'esquerres, sinó de tots els colors, amb l'excepcio del roig. Conservadors, republicans, i una part de trànsfugues liberals seguidors de García Prieto, pactaren perquè la capital de la Costera deixara de ser un feu dels liberals de Romanones, qui manava a Espanya tancant el parlament, proclamant l'estat d'excepció i la censura de premsa. Rodaren pel silló de l'alcaldia José Romero i José María Maravall pels conservadors; Julio Riu, pels liberals prietistes; i els republicans de Lino Casesnoves a l'ombra de tots ells. Per aquells temps, els salaris eren baixos, el treball escàs i la cistella de la compra es trobava pels núvols sense que res puguera fer l'antinatural trinitat cosiera, tal i com defenien els seus enemics polítics a les noves èlits governants, que es mostraven totalment incapacitades per aturar l'alçada dels preus dels queviures i del carbó, fonamentals per a calfar els llars i donar-li llum a la ciutat. A més, Xàtiva arrosegava deutes amb la Diputació i la companyia que havia arrendat la il·luminació urbana, ara en mans d'empreses locals que optaven per anar substituint el gas per l'electricitat, a través del cooperativisme.
El tripartit no s'aclaria a l'hora de fer política. No volien muntar impostos als rics els conservadors, ni els republicans que es pujaren els consums. Ni tampoc en colocar als seus, i Xàtiva es poblava d'un exèrcit de cessants romanistes, apartats del poder, en espera que un nou canvi de color els retornara a l'administració local, mentre conservadors, liberals i republicans es barallaven per un càrrec interí. Tampoc s'aclarien per construir a Xàtiva un modern clavegueram que la salvara de les epidèmies del còlera i la febra tifoidea. Massa diners que s'empraven en alçar una plaça de bous d'iniciativa privada però amb generoses subvencions públiques. Tampoc es posaven d'acord a organitzar reconeixements públics a mecenes locals, així els republicans volien anomenar a Attilio Bruschetti com fill adoptiu, qui en nom de la seua dona havia invertit un bon grapat de diners en millores urbanes de Xàtiva, sobre tot en l'Avinguda del Carme, mentre que els liberals romanistes, ho consideraven un insult perquè ho havia fet per integrar la seua residència en l'àmbit urbà de la ciutat, plantant molts arbres propis de balnearis, que no de jardins, i consideraven que la restauració de la font dels vint-i-cinc dolls hi havia estat prou dolenta, i damunt havia fet un parc amb una mesquita, referint-se a l'actual jardí del bes.
En contrapartida, sí que es ficaren d'acord a atorgar-li a Gonzalo Viñes el títol de cronista de Xàtiva, i en tombar coses, molt més barat que alçar-les de nova planta. Van enderrocar el Portal del Lleó, el de l'Atmela, el que quedava del convent mercedari de Santa Tecla, i es proposaren fer una gran carretera amb direcció a Simat, i que travessara així la principal zona arrossera, de forma que facilitara el transport de les collites cap les andanes o porxins dels llauradors, i permetera a més fer rodar amb major comoditat i seguretat vehicles a motor. S'acabà també un nou escorxador prop de la naixent plaça de bous, deixant així d'ésser el Mercat un espai de sacrifici i esquarterament d'animals. A ningú, al contrari que hui, se li va passar pel cap allò de restaurar i rehabilitar edificis. Primava allò funcional sobre la sensibilitat històrica. Pel que fa a la qüestió internacional, la Gran Guerra, tampoc hi havia acord. Republicans i liberals amb els anglesos i francesos, i els conservadors amb els alemanys, com sempre. La neutralitat de Espanya li havia fet molt bé als grans intermediaris i especuladors que havien fet l'agost exportant cereals i queviures als fronts de batalla, mentre els mercats locals de subsistències quedaven desabastits provocant l'alçada de preus de les subsistències, i d'un carbó, que encaria moltíssim la producció de gas, i per tant Xàtiva quedava mig a fosques durant l'hivern en no poder encendre Ricardo Sanz tots els fanals públics de la ciutat. Ocasionant que les cooperatives elèctriques foren cada volta més necessàries.
Enfront la situació de pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, i la falta de millores salarials en un context de creixement macroeconòmic, els majors sindicats de l'orbe nacional i local, la CNT I UGT, s'ajuntaren davant del descrèdit dels polítics que seguien alternant-se en el poder i fent governs de concentració nacional amb ajuda dels militars. Una gran vaga general contra el bipartidisme s'organitzà des del món del treball, que va veure amb gran esperança la revolució que havia esclatat a Rússia, i que havia ocasionat la seua retirada de la Primera Guerra Mundial. Un militar, el general Tovar, s'encarregaria de refrenar la fúria obrera pel bé d'Espanya, i Xàtiva a petició de l'alcalde Julio Riu, li dedicaria un carrer un any més tard. Esperem que l'any entrant siga molt millor que el de fa un segle, encara que hi ha coses que em sembla mai canviaran per molts anys que passen.
