Ta mare, Rosario, va perdre el seu germà, veritat? „Batistet, el germà menut de ma mare, va morir en el bombardeig de l'estació de Xàtiva. Era l'any 1939, el dotze de febrer, el pobret venia del front i els italians, amb les bombes dels seus avions, el van matar...». Així comença la pàgina 84, amb una conversa entre la protagonista, Violeta, i la seua iaia, Dolors, de la primera i recent novel·la, Amor i més amor, de la periodista albaidina Iolanda Ibarra, ambientada precisament a aquesta població de la Vall. Un nombre important d'aquells 300 ferits per l'acte terrorista del colpista Franco a l'estació de Xàtiva que va executar l'aviació del feixista italià Mussolini foren atesos a l'Hospital Militar d'Ontinyent, instal·lat a les actuals dependències del col·legi la Concepció. El centenar llarg de morts, en primera instància, sols necessitaren ser identificats i soterrats. Sobre el paper d'este centre sanitari s'ha fet un documental, amb guió de l'investigador i historiador ontinyentí Joan J. Torró, Les mamàs belgues, el qual ha aconseguit premis i s'ha projectat per tot arreu, fins i tot a Xàtiva estos dies amb motiu dels actes que s'han anat organitzant sobre aquell fatídic 12 de febrer. Per això, que finalment haja estat l'ajuntament qui organitze el memorial en un règim de democràcia real és el que ja tocava.

No és això companys

«No era això, companys, no era això/ pel que varen morir tantes flors,/ pel que vàrem plorar tants anhels...». Aquestes estrofes d'una cançó de desencant de 1979, de Lluís Llach, ens val per a eixir al pas d'una desafortunada polèmica que va precedir l'acte del diumenge a Xàtiva que com bé va dir Matías Alonso, ha de ser en honor de les víctimes deixant els egos a casa. En conseqüència, des d'altres comarques, començant per la valldalbaidina, que té a l'estació de Xàtiva el seu port d'eixida ferroviari, abans i ara, costa entendre com col·lectius i persones molt respectables, però sobrades de perepunyetes enguany li han ficat massa bastons a les rodes; s'han embolicat en una polèmica gens constructiva que resta més que suma des d'un punt de mira progressista, democràtic i de consens. I tot per l'elecció, per part dels organitzadors inicials, del jutge Baltasar Garzón per a parlar en l'acte. L'han comdemnat públicament per un passat discutible noms com Feliu Ventura o Toni Cucarella, els quals no han fet valdre la gran tasca de Garzón a favor de la recuperació de la memòria històrica i en contra els crims del franquisme, entre altres actuacions d'incontestable vocació de justícia democràtica. El resultat repressiu, per aquella tasca, amb la complicitat del PP, és públic i notori, perquè ara alguns noms de Xàtiva li neguen el dret a la redempció i la negació dels mèrits assolits. A la fi, i per raons que no vénen al cas, Garzón no va estar a Xàtiva. L'acte, en el 78 aniversari del bombardeig, sembla haver pres el viratge que correspon a una ciutat amb talant democràtic. No s'ha de perdre mai. Malauradament es va trobar a faltar la presència dels presidents de la Generalitat, Ximo Puig, i de la Diputació, l'ontinyentí Jorge Rodríguez. Una assistència necessària per a donar-li el relleu institucional que es mereix un acte de condemna a la barbàrie terrorista de Franco.