El de Roberto Martínez, més conegut com a Leña, era un rostre cinematogràfic, llaurat i poderós. Imponent. Quan el vaig conèixer, a cavall de les dècades del 1980 i 1990, ja tenia el front i les galtes solcades. I tenia una mirada profunda i poderosa que imposava, uns ulls vius i unes celles arrufades que, a desgrat seu, segurament, empetitien els interlocutors, sabedors d'estar davant d'un talent natural, no impostat. D'algú que malgrat el seu aspecte de llaurador malcarat, d'aquells que blasfemen quan l'oratge no acompanya, estava tocat pel do de l'art, adquirit, com recordava en aquestes mateixes pàgines Agustí Garzó, d'una manera intuïtiva.

Pensareu que són ganes destacar el rostre d'algú que tenia el veritable poder en la mirada. I en unes mans capaces de traduir en el llenç la lluentor del seu cervell. Però a mi em feia la sensació que hi havia una mena de correspondència tel·lúrica: que el seu posat bregat connectava amb la terra que l'havia vist nàixer i amb la seua pintura. Que la força projectada pels seus ulls inquisitius es traslladava a les teles i, per això, la seua pintura tenia aquell poder, aquella capacitat de transmissió i de connexió, aquell valor intangible que s'escapa a les consideracions tècniques. No sé si Leña era el més dotat dels pintors xativins contemporanis, però a mi m'impressionava. Els seus quadres m'interpel·laven, em transmetien coses que no tenien a veure amb la tècnica o la temàtica. Quelcom visceral que no es pot explicar amb paraules.

No els enganyaré: Roberto Martínez era una d'aquelles persones de la meua ciutat amb les quals no vaig tenir el contacte que m'haguera agradat i que sí he tingut amb algun altre venerable i valuós artista com Joan Ramos. Més enllà d'aquells contactes de joventut amb Leña amb motiu d'alguna exposició a Xàtiva, no recorde haver mantingut una conversa de més de tres o quatre paraules. No era un artista que es prodigara socialment, no exercia lideratge social ni artístic. I podria haver-ho fet, per trajectòria i per vàlua artística. El seu tarannà humil, però, s'imposava. Ens resta el seu llegat, que és també una mirada singular sobre la seua ciutat i els seus paisatges. I se'n porta allà on siga l'admiració generalitzada dels seus conciutadans. Adéu, mestre. Gràcies de tot cor.