e l rei en Jaume va estar per darrera vegada a la seua estimada Xàtiva els darrers quatre mesos de la seua vida, del 30 de març al 28 de juny de 1276, per a reprimir el tercer i darrer alçament d' Al-Azdrac contra els cristians. Xàtiva era la base militar per a controlar tot el territori musulmà de la governació Dellà de Xúquer fins al riu de Xixona. Des de Xàtiva el rei envià 40 cavallers per a reforçar Alcoi i Cocentaina. Al-Azdrac mor al barranc de la Batalla d'Alcoi potser el 23 d'abril, festa de sant Jordi, episodi que commemoren les festes de Moros i Cristians d'aquella ciutat.El dimarts 24 de juny es produeix la derrota cristiana de Llutxent ( Crònica, cap. 559: « Per la gran calor d'aquell dia restaren molt abatuts»). Els xativins l'anomenaren Dimarts Funest, com diu la versió llatina de la Crònica, feta per fra Marsili. Assabentat de la notícia, el rei, que estava a Xàtiva, volgué cavalcar fins a Llutxent per reparar aquell desastre, però els seus cavallers li ho impediren, perque ja estava malalt de mort. Aleshores (el 28 de juny) se'n anà de Xàtiva a Alzira, i allí va fer testament; es va confessar i va donar les darreres ordes i instruccions al seu fill Pere el Gran, que acabaria la guerra amb l'ocupació de Montesa dos anys més tard.
Jaume I, per la seua gravetat, el dia 23 de juliol encara estava a Alzira, i segons la llegenda local molt raonable hi va morir el dia 27 de juliol de 1276, o bé en la Casa de l'Olivera, enfront de l'Hospital de Santa Llúcia al carrer major de la Vila o bé en la Creu Coberta del camí reial d'Algemesí, i no a la ciutat de València, com solen dir, perquè no estaven els camins de l'època per transportar un moribund.
L'any 1976 se celebrava el centenari de la seua mort i román Francés Berbegal „un entusiasta autodidacta que encara representa el paper del rei„ i un grup d'altres veïns de Camp de Mirra, una vila de 700 habitants, van decidir celebrar-ho amb una representació del Tractat d'Almisrà, que allí es va pactar entre el nostre rei i l'infant Alfons el Savi de Castella, d'on li ve el nom del poble. El tractat es va signar el dissabte 26 de març de 1244, vespra del Diumenge de Rams, mentre es produïa el setge cristià de Xàtiva, que va durar sis mesos, de gener fins al 22 de maig.
Des d'un primer moment tingueren l'ajuda econòmica de la Diputació d'Alacant, aleshores presidida per un alcoià. Jo mateix em trobava a Alacant (1971-1977) a l'Institut Femení, ara anomenant Miguel Hernàndez. Allí coneixia a Joan Vicent Hernàndez, periodista de Beneixama que escrivia en Información i ara treballa en aquella Diputació, on escriu guions de documentals històrics que ell mateix produeix,. solen projectar-se en la nostra TV comarcal. En certa ocasió el vaig acompanyar a fer-li una entrevista a Raimon a l'hotel Leuka, el dia anterior al seu recital de Mutxamel envoltat per la policia post-franquista de la Transició. Aleshores nosaltres i altres col·laboràvem en dues pàgines centrals d'aquell diari alacantí cada dijous, titulades Crònica i notícia de la notra Terra. Preteníem combatre aquell desgavell que era «el sureste de España». Pareix mentira, però varem aconseguir (¡cosa inaudita! canviar-li el nom a una Caixa d'Estalvis, i impedir que ens furtaren Alacant del País Valencià o antic Regne de València.
?La primera aproximació. El 8 de setembre d'aquell 1976 (dia de les mare-de-deus trobades) Hernàndez em va portar als Moros i Cristians de Beneixama, i allí mateix vaig conèixer Román Francés, i fou el començament d'una amistat i col·laboració amb la representació del Tractat. Quatre anys després va començar una nova versió més digna de l'obra, que va escriure Salvador Domènec Llorenç, alcoià, mes ajustada a la veritat històrica i basada en la Crònica del rei en Jaume. Així per exemple la infanteta Violant, filla dels reis d'Aragó i promesa d'Alfons el Savi, havia de tenir 8 anys. Cal recordar que aquesta crònica, en la versió catalana, segons la majoria d'historiadors, el rei la va començar a Xàtiva durant el cinc mesos del darrer setge, dictant-la al seu fill il·legítim Jaume Sarroca, sacristà de Lleida i després bisbe d'Osca.
Des del principi la representació teatral i la investigació històrica han anat a la par, i jo mateix he escrit sempre al llibre de festes d'aquest poble menut, que és un dels millors i més documentats d'aquestes comarques. I també en moltes publicacions al llarg dels anys, com per exemple el document llatí del Tractat, sobre el testament de Nicolau Descalç „primer alcaid del seu castell d'origen italià„, els cavallers xativins Arnau i Joan de Montsó, que foren respectivament el primer batle de més enllà del Xúquer i el segon alcaid de Benicadell, sobre el pacte bilingüe en àrab i llatí entre el rei i l'alcaid Banu Isa de 1244-1248, i finalment el llibre El Tractat d'Almisrà i al Governació dellà de Xúquer fins al riu de Xixona, publicat per la Diputació de València en 2012.
Abans d'aquest tractat en va haver-hi altres dos, en que Castella i Aragó es repartien les terres d'Al-Andalus. El primer fou el de Tudillén en 27 de gener de 1151, en que figuraven per a Aragó les regions de Múrcia i Almeria, segons els límits de la província romana cartaginense, i per això els nostres reis Jaume I i el seu net Jaume II assetjaren aquestes ciutats posteriorment. El segon fou el de Caçola en 20 de març de 1179, on per la pressió castellana van desaparèixer del pacte aquestes ciutats, i quedava sols la governació de Xàtiva i Dénia. Per això jo vaig escriure un article humorístic per al Calendari dels Brillants de Benissa i la Marina l'any passat, on comentava que en cada bugada perdíem un llençol. Com el lloc de Caçola era dubtós, Roman es va presentar en Ariza, on no sabíen res, i per un pastor va descobrir que aquest pacte es va signar en una alqueria desapareguda del poble veí de Monreal de Ariza. El nostre rei no estava disposat a perdre també Xàtiva, com també pretenien els castellans, perquè diu en la Crònica: «qui en Xàtiva voldrà entrar, sobre nos haura de passar». Avui sabem que el portugués Pelai Peres Correia, comanador de l'Orde de Sant Jaume d'Uclés, amic del nostre rei, a qui va ajudar en la conqueta de Múrcia, va actuar de mitjancer amb els castellans i per això va obtenir Ènguera i Moixent, que passaren a formar part del Regne de València: va morir i va ser soterrat dins el monestir de Tentudia, prop de Calera de León y Monesterio (Badajoz).
L'ànima de tot això és Roman Francés, he d'inisitir: és el que més sap d'aquell episodi, bé és veritat que l'hem ajudat en allò que hem pogut. Amb ell hem anat a Montpeller, la ciutat nadiua del rei; a l'Occitània dels càtars, a Montsó, als Pirineus aragonesos... Els dos alcaldes anteriors de Xàtiva, Miquel Calabuig i Alfonso Rus, amb altres alcaldes i regidors de diversos pobles i diputats de València i Alacant, i molts xativins han anat a Camp de Mirra. Alguns del poble diuen «jo soc republicà, pero cada 25 d'agost, soc monàrquic per un dia». És per això que aquest article vol ser un elogi del propi rei en Jaume, al mateix temps del que fa el seu paper a l'obra cada 25 d'agost, el meu amic Romà Francés, i tots els altres actors, músics, montadors de l'escenari, etc. ¡Tant de bó n'hi haguera uns quants com ell! ¡Tant de bó poguerem representar l'obra a Xàtiva! I estic molt desvanit d'haver obtinguda la clau de l'alcaid del castell d'Almisrà l'any 2008.
