e nguany es commemora el cinquè centenari de la Reforma. Segons la tradició, Luter penjà les seues tesis, que refutaven la doctrina papal sobre les indulgències, el 31 d'octubre de 1517, a les portes de l'església del castell de Wittenberg. El Regne de València esdevingué un dels focus protestants de la península. Sorgiren cercles de reformats a Morella, a la cartoixa de Portaceli i a Pedralba. Els pilars de la Reforma eren la llibertat del cristià i l'ancoratge de la fe en la Bíblia com única autoritat i fonament. En 1529, a la dieta d'Espira, catorze ciutats alemanyes i diversos prínceps electors, partidaris de les tesis luteranes, «protestaren» per la pretensió de l'emperador Carles V d'anul·lar el dret de cada país a la lliure elecció religiosa. (De llavors ençà, els partidaris de la Reforma reben el nom de protestants.) En Espira s'acordà l'aplicació del principi Cuius regio, eius religio (segons el seu regne, la seua religió). L'acord tallà d'arrel qualsevol possibilitat d'implantació de les idees protestants a la molt catòlica monarquia hispànica.
Per a conèixer la peripècia dels cristians reformats a casa nostra, és recomanable de llegir l'obra Història del protestantisme als Països Catalans, de Josep-Lluís Carod-Rovira (edicions 3i4, 2016) i La persecució de les minories religioses a Xàtiva durant el franquisme, article d' Isaïes Blesa publicat en La repressió franquista a Xàtiva (Ulleye, 1912). Hom podria pensar que de Xàtivaeprotestantisme fou inexistent al Regne de València, però les idees dissidents aconseguiren de penetrar-hi. També és possible trobar a Xàtiva petjades del cristianisme reformat. En 1565, posem per cas, un xativí, el cirurgià Joan d'Alva, que exercia a Catalunya, fou condemnat pel tribunal de Barcelona a assots, a un any de reclusió i a dur hàbit perpetu. València esdevingué el lloc amb més protestants morts de tota la Corona d'Aragó. la Inquisició estava instal·lada al convent de Sant Domènec. (Més tard, passaria al palau del Temple.) Els acusats d'heretgia patien presó i tortura abans de ser jutjats en actes de fe que se celebraven a la plaça de la Seu.
Se'ls imputava tot allò que l'ortodòxia catòlica considerava heretgia: creure en la justificació només per la fe, no practicar la confessió, llegir llibres prohibits, no reconèixer l'autoritat del papa (ni la tradició de l'Església com a font d'autoritat), negar la doctrina de l'eucaristia... Els declarats culpables eren condemnats a la confiscació dels béns i a infàmia, que s'estenia a llurs descendents, privats de tot càrrec i dignitat. Cremaven els reus, i els llançaven codolades, a les vores del Túria. (El crematori estava en una esplanada a tocar del riu.) L'activitat inquisitorial, esperonada pel patriarca Joan de Ribera, arquebisbe de València, es mantingué fins a finals del segle XVI. Les actuacions de la Inquisició esborronaven. Les despulles dels acusats morts en arrest també es cremaven si hi havia sentència condemnatòria després del seu traspàs.
La persecució persistent impedí que la Reforma reeixís a casa nostra. A finals de la centúria havien desaparegut tots els grups reformats. En aquell fracàs també intervingueren altres causes, com ara la impossibilitat de llegir en llengua pròpia la Bíblia i els textos dels reformadors, malgrat que la versió en català de les escriptures, incunable conegut com Bíblia Valenciana, atribuïda a Bonifaci Ferrer, s'havia imprès entre 1477 i 1478. Se'n feren 600 exemplars que aviat s'escamparen per biblioteques de la Corona d'Aragó. Perseguida per la Inquisició, no ens ha arribat cap exemplar sencer. El protestantisme, primera confessió religiosa als països avançats del món, que condicionà en gran part l'evolució política, econòmica, cultural i lingüística de moltes nacions, desaparegué de casa nostra. Caldria esperar el segon gran despertar, esdevingut a mitjan segle XIX, per a trobar de nou la presència de cristians reformats a terres valencianes.
I açò ens duu a la figura d'un xativí, el sacerdot liberal i jansenista Joaquim Llorenç Villanueva, diputat a les Corts de Cadis, que havia publicat en 1791 una obra en què defensava la traducció de la Bíblia a llengües vulgars. En 1825 traduiria a l'espanyol la Natural Theology de William Paley, teòleg anglicà. En 1836, el xativí féu una versió de Carta a un amigo de la autoridad, objeto y efectos del Cristianismo y en especial de la doctrina de la Redención, del quàquer J. J. Gurney. Hom sospità, per tant, que Villanueva simpatitzava amb el protestantisme. En fi, hauria d'exiliar-se primer a Londres i després a Dublín, on morí i està soterrat. En 1828, La British and Foreing Bible Society (BFBS) de Londres decidí editar la Bíblia en català.
Activitat al segle XIX
Es plantejà el dubte de qui en faria la traducció, si Villanueva, que comptava amb el suport del llibreter valencià exiliat Vicent Salvà, o bé el català també refugiat a Londres J osep Melcior Prat, que acabaria imposant-se. En 1832, la BFBS publicà Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesuchrist, traduhit de la Vulgata llatina en llengua catalana ab presència del text original. Missioners i colportors britànics i suecs repartien les escriptures pel nostre país. Les idees dels reformadors tornaven. Anglesos, irlandesos, escocesos, gal·lesos, francesos, suïssos, suecs i nord-americans vingueren a predicar-les. El nom de Xàtiva tornà a estar vinculat a la Reforma; en 1837, el pastor suís Alexander Louis Empaytaz, establert a Barcelona, quedà vidu d'un primer matrimoni i es casà amb la xativina Rafaela Josefa Micó Tomàs, de qui tindria dos fills.
En 1871, un colportor celebrà un acte als locals republicans de Xàtiva. En 1891, el pastor Francesc Albricias i l'encara jove Blasco Ibáñez participaren en un míting a la ciutat. En 1894, el baptista Eric Anderson Lunnd (nascut a Suècia) inaugurà l'església d'Alcàsser, intervenint al costat d'altre suec, Karl August Haglund, i Vicent Mateu, que parlà en valencià. Tant Haglund com Uhr moririen a València. Estan soterrats a la zona civil del cementiri del cap i casal. També predicà per les nostres terres (València, Sumacàrcer, Burjassot, Carlet, Dénia) un tercer pastor suec, Johan E. Uhr Kos. Des de l'aparició dels primers nuclis valencians de cristians reformats, començaren a sovintejar les mostres d'intolerància promogudes per integristes catòlics.
El 1875, l'arxipreste de Villena ordenà la clausura temporal del cementiri, perquè s'hi havia soterrat un protestant, fet que el rector considerà una profanació que obligava a soterrar els catòlics en altre indret. El batlle, instigat pel clergue, n'ordenà l'exhumació i l'enterrament en un camp particular. En Alginet, un protestant que no s'havia descobert davant del viàtic fou condemnat a multa i presó. Les pedrades, fins i tot a xiquets, els crits, els insults i la crema de paradetes amb bíblies estaven a l'ordre del dia. En una població mallorquina, un grup de manifestants, al crit de «¡Moren els protestants!», intentà saquejar l'església i assaltar el domicili del pastor. L'any 1878, E l Mercantil Valenciano, a propòsit d'aquests fets, sortí en defensa dels protestants. A Xàtiva, també hi hagué mostres d'intolerància. Els més majors conten com els rectors els volien prendre els xiquets, per a ensenyar-los forçadament la doctrina catòlica. «¡Que venen els dimonis!», cridava alguna gent quan veia entrar els protestants al seu lloc de culte.
Fundació de l'esglèsia a Xàtiva
En 1929, unes beates d'Alcàsser aconseguiren que l'amo d'un forn engegués al carrer un empleat baptista, per haver vetllat les despulles d'una jove, també baptista, i haver portat a coll el seu taüt junt amb altres. A pesar d'incidents com aquests, continuà la fundació de noves comunitats protestants. En 1923, a partir d'un nucli format per les famílies de Ramon Arnau, de Canals, i Sanchis-Esplugues, de Navarrés, es fundà l'església de Xàtiva, dirigida durant sis anys per Antoni Esteve. N'havia estat promotor Vicent Mateu, mort el 1914. Malgrat l'absència de documentació, hom sospita que l'església xativina ja estava constituïda a finals del segle XIX. L'obra reformadora arribà també a Canals, Llanera, Benissuera, Sempere, Carlet, Catarroja. En octubre de 1931, se celebrà un acte al Gran Teatre de Xàtiva en què intervingueren davant 400 persones dos oradors protestants. Llavors, l'església reformada local tenia uns 45 membres.
Amb l'esclat de la guerra, nombrosos protestants, molts d'ells pastors, foren afusellats en zones franquistes. Un cop acabat el conflicte, es prohibí la celebració de cultes. Foren clausurades les capelles. Hi hagué execucions. Es produïren robatoris en temples i locals. Les escoles foren tancades. Molts membres de comunitats evangèliques hagueren de marxar a l'exili. En 1945, la xativina, amb uns 50 membres, demanà d'obrir una capella al carrer Roca. (La sol·licitud estava firmada per Vicent Francés, de Sumacàrcer, futur dirigent de la Convenció Baptista Espanyola.) Fins aleshores, els baptistes es reunien en domicilis particulars. El permís s'atorgà en 1946. El governador civil advertia al batlle que devia vigilar l'exacte compliment de l'autorització, dándome cuenta si observare alguna infracció. En 1948, el missioner nord-americà John David Hughey, de la Convenció Baptista Meridional dels Estats Units, trameté un escrit al ministre de Governació en què pregava que les esglésies de València i Xàtiva pogueren celebrar llurs cultes amb normalitat.
Ramon López Juan, de Monòver, era el pastor de Xàtiva. Tanmateix, en 1949, l'Ajuntament xativí va rebre un escrit de denúncia firmat per dos veïns, Pascual Moscardó Bravo i Francisco Saez Francés. Els protestants eren acusats de celebrar, amb l'excusa del culte, reunions de caire polític. L'Ajuntament decretà la clausura de la capella (llavors situada al carrer Roca). L'acta de clausura duia les firmes del cap de la policia local, Francisco González, i dos testimonis, Antonio Lluch i Manuel Sanz. És possible que militants de partits que havien donat suport a la República es convertiren a la fe reformada com a forma de mantenir una oposició encoberta a la dictadura. Ara bé, com aquesta desitjava ser reconeguda pel govern nord-americà, la capella fou autoritzada a obrir les portes de nou, aquesta vegada al carrer Sant Vicent.
En 1954, la guàrdia civil va interrompre la celebració d'uns batejos per immersió al riu Albaida. S'imposaren vàries multes pecuniàries. Cinc persones, el pastor entre elles, multat amb 10.000 pessetes, es negaren a pagar. Les cinc foren condemnades a pena de reclusió, que compliren a la presó situada en plaça Espanyoleto, on ara és l'ambulatori. L'acció del govern nord-americà aconseguí de relaxar la pressió contra els protestants. Això no obstant, aquests no podien exercir funció o càrrec públic. En 1965, la Convenció Baptista d'Espanya se celebraria a Xàtiva. En 1966, Marcelino Huidobro substituí com a pastor Josep Cardona Gregori. Huidobro dirigiria l'església baptista de Xàtiva durant més de vint anys. Als primers noranta fou rellevat per Elies Nofuentes, que també exercí durant dues dècades. L'actual pastor és Miguel Fernández.
Quasi tots els cristians reformats de Xàtiva i viles veïnes „Canals, Navarrés, Quesa, la Pobla Llarga„ pertanyen a la denominació evangèlica baptista, que té uns 250 seguidors a la nostra ciutat „un miler si es comptabilitzen els no assidus al culte. A Xàtiva també hi ha tres grups pentecostals, molt petits, formats per gent d'ètnia gitana i immigrants hispanoamericans. El primer lloc de culte dels baptistes xativins havia estat a la plaça Urios. Després vindrien els dels carrers Canonge Cebrià, Roca i Sant Vicent. Finalment s'instal·larien al seu emplaçament actual del carrer Argenteria. (Durant un temps, a inicis dels setanta, un grup de persones, encapçalades per les famílies Carrasco i Sanchis, se separarien de la comunitat baptista i marxarien a un baix del carrer Benefactor Tudela, però acabarien tornant a l'església comuna.) En 1972, es fundà l'escola infantil Betània. També es creà una llar d'ancians a la Corona de l'Estrella.
Durant el primer gran despertar de la reforma protestant, a partir del segle XVII, l'evangelisme baptista experimentà un impuls enorme, sobretot als Estats Units, on és la confessió majoritària. En canvi, els reformats autòctons, ciutadans en plenitud de drets gràcies a l'actual sistema democràtic, arrossegaren fins als anys setanta del segle passat una llarga història de refús i persecució. Els punts àlgids de l'arbitrarietat s'assoliren durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco. Fins i tot ara, la igualtat de totes les confessions religioses davant la llei és més teòrica que real; el catolicisme dominant encara continua gaudint de múltiples privilegis, malgrat la pretesa aconfessionalitat de l'Estat espanyol. No està mal recordar aquestes coses ara que els bisbes catòlics reivindiquen la llibertat. En fi, cal suposar que les comunitats protestants de Xàtiva i la seua rodalia celebraran com cal el cinc-cents aniversari de la Reforma.
