generacions i generacions d'ontinyentins han gaudit de la Glorieta; escenari de jocs infantils, d'amors adolescents o simplement un lloc on passejar. Els jardins estan situats en un promontori al costat del camí vell de Xàtiva, en l'antiga entrada de la població. En aquell privilegiat paratge el pares franciscans fundaren un convent en 1573 junt a l'ermita de Sant Antoni. Un edifici fràgil que va patir en 1597 un virulent temporal de pluges que provocà el seu forçós abandonament. Poc anys més tard, els frares s'instal·laven en un temple de nova planta, l'actual església de sant Francesc. Els franciscans continuaren sent propietaris de l'ermita i de l'espai pròxim fins que van ser expropiats els béns de les distintes comunitats religioses en setembre de 1835. Aleshores, l'esglesieta presentava un estat de deteriorament important, essent enderrocada en 1876. Les seues immediacions foren convertides en jardí que rebé el nom oficial de Paseo de San Antonio, una denominació que, a principis del segle XX, ja era compartida amb l'actual, jardins de la Glorieta. En temps republicans, l'onomàstica del sant va desaparèixer de la toponímia urbana...
Un dels principals promotors de la planificació dels jardins de la Glorieta va ser l'alcalde-corregidor José Villalonga, qui va prendre possessió del càrrec el 28 de gener de 1853. Es tractava d'un coronel que s'havia acollit al conveni de Vergara, un acord de pau que reconeixia el grau dels oficials carlins. Es tractava d'un militar imbuït d'un estil castrense que féu complir els bans municipals sota pena de rigoroses multes. La documentació de l'època és ben eloqüent respecte als resultats: una ostensible millora de la neteja dels carrers i la moralitat dels ontinyentins. «Daba gusto ver las calles limpias, bien remojadas de agua, las fuentes bien limpias [...] al poco tiempo supo quiénes eran las meretrices del pueblo y la conducta de la mayor parte [...] y empezó a querer corregir las escandalosas amistades y otros perniciosos males que los juegos prohibidos y la ociosidad habían propagado». A banda d'aquestes dràstiques mesures, el coronel Villalonga emprengué una sèrie de millores urbanes en la població, entre elles, la reforma de la Glorieta: «Al señor alcalde corregidor le gustó el punto del paseo de San Antón y mandó limpiar la plaza del surtidor, hacer bancos y canales bajo tierra para regar, plantando muchos árboles, rosales, clavelinas y demás flores del tiempo, de modo que en 15 días parecía imposible la variación que se había hecho».
Les successives corporacions continuaren cuidant i replantant els jardins. En setembre de 1897 el patriarca de les lletres valencianes, Teodoro Llorente, visità la nostra ciutat. El poeta renaixentista publicà en Las Provincias sengles articles de les excursions que va efectuar pels pobles de la Vall d'Albaida, entre ells va dedicar una crònica a Ontinyent. En ella s'oferia una visió un tant crítica: «conocía ya esta importante población que, bajo el aspecto artístico, ofrece poco interés». Millor impressió li va causar el passeig de Sant Antoni «...es una glorieta muy bonita y bastante bien cuidada [...] Es muy grato descansar en aquellos bancos de piedra, entre arbustos floridos».
En l'actualitat, altres parcs com el Mestre Ferrero, Vicent Andrés Estellés, Ausiàs March... han guanyat protagonisme en detriment de la Glorieta. Faig meues les sentides paraules que l'anterior cronista, Alfredo Bernabeu, reflectí en un dels seus millors escrits. «Avui [1994], de la seua fesomia, sols subsisteixen els frondosos i vells plataners a l'ombra dels quals hem passejat un amor romàntic i juvenil». Tant de bo que els jardins de la Glorieta recobraren l'antiga esplendor!
