L a meua família arribà a Xàtiva a finals dels 70. Abans, per motius de faena del pare, havíem viscut a Madrid. Als pocs mesos, potser com una manera d'integrar-se, els pares ens apuntaren a la falla de la Plaça Sant Jaume. Una gran decisió, escolteu.
D'aquella època recorde especialment les cavalcades i les presentacions al Gran Teatre. M'agradaven molt, perquè a la comissió infantil la desproporció de gènere era gran: ens passàvem la presentació traent falleres a l'escenari. Un no parar. Uns dies abans d'una d'aquelles presentacions, fent el cabra en el pati del col·legi, em vaig anar de morros a terra. L'aterratge em va deixar el nas com una albergínia, literalment. Estava disgustat. Però vaig al passeig de totes maneres: hi ha una foto d'aquell dia, del braç de la meua veïneta de dalt de casa. El meu rostre era un poema visual.
Com en totes les comissions menudes, fèiem de tot. I havíem de multiplicar-nos en l'escenari. Un dels espectacles més sonats fou un número de ballet clàssic que preparàrem a consciència en la perruqueria de Pepín i Mari Carmen. En el clímax musical havíem d'enlairar les ballarines: la meua parella, que tenia experiència en dansa i havia preparat les coreografies, era un pes ploma. I la vaig alçar amb tanta vehemència que va topar amb el cap amb una llotgeta que teníem damunt de la plataforma de ball, en un lateral de platea. El públic aplaudí a rabiar. Però jo no sabia on clavar-me.
Una anècdota dels anys adolescents, quan ja formava part de la comissió dels majors i els joves m'adoptaren. Era un pipiolo. I foren falles terriblement divertides: en una ocasió, improvisàrem un passa-carrer „de matinada„ amb els instruments que els músics s'havien deixat al casal. Una bandarrada, sí, però tocava. En algun moment, em vaig enfadar per una ximpleria. I, coses que passen, em vaig canviar de comissió. Hi ha més records, més moments. Alguns molt tristos. Però després d'un estiu tan cruel, crec, tocava recordar els dies feliços en «la falla».
Aquest article està dedicat, amb molta estima, a Silvana i Mari Carmen. I està fet en memòria de Raquel, Pepín, Enrique, Cristina, Kike i tota la gent que ja no està entre nosaltres.
