L a conquesta d'Ontinyent, tal i conforme volen simular les ambaixades de Moros i Cristians, no es va produir com a conseqüència d'una batalla davant de les muralles. Es va tractar de tota una campanya militar, tardor de 1244-gener de 1245- que va afectar la zona compresa entre Xàtiva i Biar. Una vegada conquerit el castell de Biar, l'hisn Untinyân va obrir les portes als vencedors. El rei Jaume narrava aquesta victòria en el Libre dels feits amb aquestes paraules: "E quan (els musulmans) viren que nós havíem Xàtiva e Biar, rendés a nos tot l'altre regne... ab convinença que nós los havíem feta, que els retinguessem en el regne. E, així haguem-ho tot"
Certament, els sarraïns pactaren la submissió a canvi de continuar habitant la terra que els va vore nàixer. El monarca, per assegurar la possessió, instal·là en l'alcàsser -palau de la Vila „una reduïda guarnició de soldats: una gota cristiana en una mar mora. La immensa part de la població continuaria sent musulmana fins a 1248. Ara bé, la relació entre conqueridors i vençuts es va deteriorar vertiginosament. El poderós xeic al-Azrâq, que dominava les serres d'Alcoi, s'alçà en armes. La insurrecció serví d'excusa al rei per a decretar "una neteja ètnica" al sud del regne amb les subsegüents expropiacions de béns i desterraments. (6 de gener de 1248). Una Vall d'Albaida escenari de revoltes i fins i tot de derrotes cristianes a mans musulmanes com la batalla de Llutxent esdevinguda el 24 de juny de 1276.
S'iniciava l'assentament de colons i el progressiu desplaçament dels mudèjars enfora del recinte emmurallat per evitar més avalots i violències. El llibre de Repartiment (1248) mostra vint donacions a nous pobladors, alguns dels quals no es van instal·lar mai ací. Entre els llinatges d'aquells primers ontinyentins detectem alguns que encara sobreviuen en el temps: Vaello, Sanz, Revert, Cerdà. Hi ha un nom que crida l'atenció: Llop de Baïlo, beneficiari de l'alqueria Iel·las (a prop de l'actual ermita de Morera) i de 3 jovades de terra „equivalents a 108 fanecades„ i una jovada de vinya al nostre terme.
En l'arxiu municipal d'Ontinyent conservem un antic pergamí amb un segell de cera roig on esta imprés l'escut reial. En aquest document, datat el 18 de març de 1250, Jaume I aprova els repartiments de terres i cases efectuats pels cavallers aragonesos Artal de Foces, Llop de Vaello o de Baïlo i de Garcia Ortiz.
Poc després de les donacions inicials, el 29 d'abril de 1250, el rei Jaume confirmava a la vila d'Ontinyent l'extensió del terme que tenia en temps dels sarraïns. També de certes millores com l'obertura de l'actual portal de Sant Roc (1256), la donació als ontinyentins de l'extensa partida dels Alforins (1257), la concessió franca de les serres per aprofitar llenyes i pasturar... El repoblament cristià d'Ontinyent es va veure afavorit per la devastadora destrucció que va causar el terratrèmol ocorregut en la Setmana Santa de 1258, un sisme que va provocar l'enderrocament de moltes de les seues cases i, fins i tot, va afectar seriosament els murs de defensa. Poques setmanes després del desastre, entre el 5 i 7 de maig, el monarca visità Ontinyent per a supervisar la reconstrucció. Aquest procés comportà el canvi general d'una estructura urbana musulmana per altra trama més ajustada a les necessitats dels pobladors cristians.
Poques notícies disposem de l'economia dels primers ontinyentins. Afortunadament, conservem una anotació fiscal de 1263 que ens mostra una població amb recinte emmurallat, alcàsser, hostal per a viatgers, banys, taula de carnisseria, dos forns de coure pa i quatre molins fariners. Una població ja majoritàriament cristiana, 200 famílies (1.000 habitants aproximadament) front a 100 cases de musulmans. Jaume I va nomenar Ontinyent com a vila reial, amb vot a les Corts del Regne. Prompte adquirí especial rellevància. La seua situació estratègica „frontera amb el regne de Castellà (Villena)„ era important per a la Corona. A més, l'aspecte defensiu de la Vila, envoltada de muralles, la protegia dels atacs castellans i de les sublevacions mudèjars.
Una terra de conquesta que compartir entre els nouvinguts i la població autòctona sotmesa, a poc a poc minoritzada fins l'expulsió final en 1609. Aquells catalans i aragonesos, juntament amb uns pocs navarresos i occitans, ens llegaren una llengua, la mateixa que parlem hui. També es dedicaren a beneir les mesquites i transformar-les en esglésies, dedicades a Santa Maria. Tot aquest procés, segons afirma encertadament l' historiador Abel Soler, va definir els trets lingüístics i culturals que encara mantenim els ontinyentins del segle XXI. Jaume I va ser en bona mesura el "constructor" d'una nova Vall d'Albaida valenciana i europea, integrada en el món occidental.
