o ctubre setembreja amb una constància desconcertant. Tot i la nostra obcecació en anar traent la roba amb mànigues, la jaqueta no dura més enllà de mitjan matí, quan ja et sobra tot. Una disfunció tèrmica que augmenta la sensació de desconcert, de moment estrany, trist. Mals temps per a la lírica. Hi ha moments en què has de tancar el mòbil i deixar de fer-te mala sang en les xarxes socials. Costa trobar alguna reflexió constructiva en el femer.
Desconnecte, per trobar empenta, perquè les coses s'han de continuar fent. Per exemple, parlar de Joan Fuster en el local de l'Associació de Veïns El Llombo, d'Ontinyent, convidat pel Casal Jaume I a propòsit d'una recopilació de textos que va veure la llum a l'abril i que encara continua viva. L'acte va molt bé: el públic omple la sala, el debat és enriquidor i hi ha ganes de parlar del Fuster escriptor, el meu objectiu. Hi ha coneixences i desvirtualitzacions. I els veïns em mostren la més que digna publicació del col·lectiu. A la cervesa posterior, però, sorgeix de nou el debat per la situació política. Veig que no sóc l'únic pessimista.
Per pura coincidència, el cap de setmana he d'anar a Catalunya. A Canet de Mar, faig una nova xarrada sobre Fuster. Aquesta és una mica trista. La gent és amable, para atenció, fa alguna pregunta, però es nota que no està per a moltes punyetes. Sortosament, una xica del poble m'explica el seu viatge a Xàtiva i com li va sorprendre el que va trobar. Sensació agredolça.
Això és diumenge. El dia següent, el 9 d'Octubre , el passe a Tarragona, per un club de lectura a propòsit de la nova novel·la, Les quatre vides de l'oncle Antoine. La sessió és commovedora: les lectores „quasi totes són dones„ han connectat amb la història i m'acacen a preguntes. És un reconstituent. Quan acaba la xerrada, però, sura de nou la preocupació. No vull parlar-ne. Marxe esperitat a Xàtiva, perquè vull arribar abans que els xiquets dormen. Faig tard. I, en obrir el mòbil, em trobe amb les imatges d'uns indesitjables afins a grups nazis i d'extrema dreta pegant a la gent que participava en les manifestacions alternatives. Em gite amb una sensació absoluta de buit, de devastació, de llibertat segrestada. Com si haguera arribat l'hivern sense acabar de tastar la tardor. Un octubre que, passe el que passe, no oblidarem mai.
