En memòria de Pepe Iborra
hi ha un llibre d' Anna Gimeno, El desig de ser mare, publicat el 2011, que em va ser molt útil „a més persones també„ per entendre les noves implicacions de la maternitat i la paternitat tardanes. No sols el dur procés pel qual han de passar d'aquelles parelles que tenen dificultats per procrear, sinó també el que suposa retardar el rellotge per obligació o de manera volguda. La meua generació ha començat a criar quasi sempre més enllà dels 35 anys. En el meu cas, la meua filla menuda va nàixer quan jo tenia 43. Les energies, tot i que les compenses amb paciència i experiència, ja no són les mateixes. I les exigències laborals i professionals, tampoc. En aquesta societat frenètica el paper dels iaios s'ha fet fonamental. La gent, almenys aquella que ha pogut esquivar les malalties greus, arriba a la jubilació en millor estat físic que les generacions precedents. El personal es cuida més. Mira l'alimentació, camina, estan actius. Encara com. Perquè els hem carregat de responsabilitats i faena amb els néts, els fem arribar on no podem nosaltres i molt més enllà. Són la biga mestra familiar.
Retardar la procreació, tanmateix, té més implicacions. Fa que, en moltes famílies, es creuen les tasques de criança amb la de l'atenció als pares quan tenen els primer problemes de salut. Potser per això, darrerament m'he preguntat en quin estat arribarem, si tenim la sort d'arribar, quan ens toque ser avis. El moment present, de treball precari i dificultats per estabilitzar-se laboralment, no fan pensar que els hàbits de procreació canviaran. Els millenials seran també pares tardans. I nosaltres serem iaios encara més grans.
No sempre, però molts iaios actuals ens diuen adéu quan els seus néts són criatures o adolescents. Es perden una part del procés. Els besavis ja són una rara avis. Hem retallat també les lleis de vida. Quan això passa, em pregunte si podré conèixer els meus néts. Si podré acompanyar-los al cinema i portar-los al col·legi. Almenys això. És un dubte sense recança ni penediment, perquè també ha hagut guanys per retardar la paternitat tant de temps. Un neguit tan humà com la lluentor als ulls dels avis quan van de la mà dels fills dels seus fills.
