Es compleix hui el 70 aniversari de la nostra Biblioteca Municipal. De quasi tots és coneguda i, tant de bo, estimada. Tres generacions de xativinis l’han utilitzada en major o menor grau, doncs en eixes set dècades, ha tingut més de dos milions d’usos i més d’un milió de documents prestats, la major part llibres. Ben segur que ells us hauran fet emocionar-vos, somriure, viatjar, conéixer... i, per tot això, estimar-los. M’agradaria compartir hui un poc de la seua història, que és, en bona part, la història recent de la cultura i la lectura en Xàtiva:
Antecedents. Les primeres biblioteques a la nostra ciutat amb clara vocació popular no les trobem fins a la Segona República (1931-1939), però tenim notícies de l'existència en el segle XIX de biblioteques a Xàtiva; així, en 1804, durant l'existència del Seminario Patriótico de Educación de la Ciudad de San Felipe; també durant el breu funcionament d'un Institut d'Ensenyament Secundari (1868-1876). L'arribada de la República generà una intensa activitat política, i, paral·lelament, una efervescència cultural: calia fer un gran treball per donar formació a un gran cos social. És així com es crearen diferents biblioteques al voltant dels cercles de partits polítics, centrals sindicals i societats recreatives i culturals. Per la importància de la seua acció en aquests anys cal destacar l'Ateneu Popular (1931-1939), en la seu social del qual existí una important biblioteca, amb préstec de llibres, que funcionà amb la quota dels socis i l'ajuda de particulars i institucions públiques. Durant la guerra civil, funcionà així mateix una biblioteca pública amb fons procedents de diverses incautacions.
Tràmits de creació i inauguració. En 1940, finalitzada la guerra civil, el director general d'Arxius i Biblioteques del Ministeri d'Educació Nacional adreçà un escrit a l'alcalde de Xàtiva, Màximo G. Freitag Holl. En ell oferia llibres i divers material emmagatzemat en un local de la Sociedad de Socorros La Humanitaria per a la creació d'una Biblioteca Pública Municipal. La Comissió Gestora de l'Ajuntament, en sessió de 30 de desembre de 1940, adoptà l'acord d'iniciar els tràmits per a la seua creació, que van tenir una lenta resolució administrativa. En sessió de 23 d'octubre de 1945, l'Ajuntament oferí a la direcció de la Institución de Estudios Setabenses Jaime y Lorenzo Villanueva la formació de la Junta de la Biblioteca Municipal, que vetlaria la gestió de la biblioteca, i que designà José Chocomeli com a bibliotecari. La seua prematura mort (1946) va fer que el substituïra Lidia Sarthou Vila (primer provisionalment i després de manera definitiva), llicenciada en Filosofia i Lletres, secció d'Història; professora auxiliar de l'Institut Josep de Ribera des de 1940 i filla de l'historiador Carlos Sarthou Carreres, direcció que dugué durant 36 anys, fins al moment de la seua jubilació (1984).
A finals de 1945, la Junta d'Intercanvi i Adquisició de Llibres i Revistes per a Biblioteques Públiques, del Ministeri d'Educació Nacional, féu l'enviament del primer lot, al què seguirien ja cada any altres d'increment i diverses donacions menors. A aquest fons inicial s'incorporen en juny de 1947 més de 2.000 llibres, que es custodiaven en la seu de Falange. Uns procedien de l'antic Ateneu Popular; altres, d'incautacions realitzades durant la guerra civil. En l'estiu de 1947 començava així l'organització i moblament de la Biblioteca Municipal, amb uns fons de quasi 5.000 llibres i un espai proper als 100 m². Faltava solucionar el tema que més problemes estava generant: el local. La Corporació Municipal, accidentalment dirigida per José Mª García Buades, acordà en maig de 1947 la definitiva ubicació en el local del Círculo Setabense que ocupava la Secció Femenina de FET i de les JONS, situat en l'entresol dret de l'edifici, hui Casa de Cultura. La biblioteca fou beneïda per iniciar el seu funcionament el 14 de desembre. Pocs dies abans, l'alcalde ( Antonio Daudén) havia comunicat a la bibliotecària l'ordre «ineludible» d'apertura, encara que no havia finalitzat la instal·lació del mobiliari i l'organització i processament tècnic dels llibres. Lidia Sarthou considerà prematura la inauguració, però l'alcalde va voler donar relleu a l'acte aprofitant la presència en Xàtiva del popular acadèmic i conferenciant Federico García Sanchiz.
Aquesta obertura de la biblioteca „realitzada amb precipitació i precarietat de mitjans„ no agradà gens a la bibliotecària, que aconseguí que a finals de desembre s'iniciaren els contactes per a una inauguració, més cerimoniosa i oficial, per part de la Direcció General d'Arxius i Biblioteques, que donara més rellevància i publicitat a l'acte. Aquesta es realitzà finalment el dimecres dia 12 de maig de 1948 pel valencià Miguel Bordonau, director general d'Arxius i Biblioteques, fent coincidir la inauguració „per donar més prestància„ amb els actes religiosos i culturals organitzats a Xàtiva amb motiu del Congrés Eucarístic.
1947-1969, en el C/ Montcada. Els primers anys foren una etapa de gran activitat: inauguració oficial, tasques d'organització i catalogació dels fons, implantació de normes i reglaments d'ús, constitució de juntes rectores, activitats d'extensió bibliotecària (xarrades, lectures, exposicions, projeccions cinematogràfiques, guies de lectura), irradiació bibliotecària (premsa i ràdio), relació técnico-administrativa amb entitats (Direcció General del Llibre i Biblioteques, Junta d'Adquisició i Distribució de Publicacions, Associació Nacional de Bibliotecaris), etc.; fets que, junt amb la bona relació amb la Direcció General, propiciaren la concessió en 1950 del premi nacional a la millor gestió de biblioteques municipals, guardó que reconeixia l'esforç de la ciutat en la creació de la biblioteca i la gestió de Lidia Sarthou.
D'aquest període es poden diferenciar dues etapes. Una primera, fins a mitjans dels anys 50, que es caracteritzà per una activitat entusiasta, intensa i regular. Conferenciants d'eixa dinàmica etapa foren Miguel Bordonau (nom que s'imposà a la biblioteca en 1952 en gratitud a la seua ajuda en la creació i funcionament inicial), l'historiador Felipe Mateu y Llopis, els professors Ángel Lacalle i Rafael Pérez Contel, l'historiador i cronista Carlos Sarthou, el alcalde Francisco Ansuátegui, la pròpia Lidia, etc. La segona etapa, de mitjans de la dècada dels 50 fins a 1969, es caracteritzà per una activitat menor i més irregular, resultat de l'enfrontament de la bibliotecària amb el poder polític local (pleit contra l'Ajuntament reivindicant la condició laboral de tècnica superior), la mala relació personal amb l'alcalde ( Eugenio Blasco, entre 1954 y 1970) i l'ambient rutinari i opressiu de la ciutat. Quedava lluny la il·lussió de Lidia „dona independent, liberal, poc donada a submissions i compliments„ de combatre des de la biblioteca „en una espècie de croada d'evangelització cultural„ una societat aristocràtica, endarrerida i autoritària. A aquests fets s'afegí, a partir de 1961, un problema de salubritat en les instal·lacions: emanacions de diòxid de carboni, sorgides per filtracions en la calefacció, que paralitzaren pràcticament el seu funcionament durant els mesos d'hivern, fins a 1965, moment en què la biblioteca fou traslladada al l'entresol esquerre de l'edifici, sensiblement menor.
Lidia Sarthou. De vegades s'ha criticat durament la gestió de Lidia Sarthou en la biblioteca; el paternalisme i dirigisme sobre les lectures dels usuaris. Però cal envoltar eixes actuacions dins el seu moment històric. En aquells anys, els bibliotecaris eren responsables del contigut moral dels llibres existents. Determinades persones, com ara un sacerdot o un professor, podien alertar a les autoritats sobre la moralitat de les obres o usos inadequats per part d'algun lector, fets que podien tenir greus consequències per a la bibliotecària, que, recordem, mantingué una dures discrepàncies amb l'Ajuntament. Lidia deixà constància en notes particulars d'alguns aspectes sobre aquest tema: «Mauriac: Thérese Desqueyroux, que es buenísima, de las mejores que he leído del envío de Janés. Sin embargo, toda matiz, toda sutil y psicológica cien por cien, no es en absoluto para el gran público, y, menos, por su escabroso tema, para jóvenes». «Esta mañana he tenido una discusión poco agradable con don José, el párroco de mi parroquia, y creo que director espiritual del Instituto. Estaba furioso contra mí porque los chicos leían a Unamuno y a Ortega». «¡Tengo tanto miedo a quedarme! ¡Tengo tanto miedo a todo y a todos, como absurda réplica a una conducta rectísima y competente. [...] Pero me he jurado no entregarme a sentimentalismos: acción, solo acción, que es el programa de vida de los brutos».
La biblioteca funcionà en aquest edifici quasi 22 anys, en un horari variable de 25 hores setmanals, de dilluns a dissabte; i un dia especial dedicat als xiquets (dilluns), amb lectures i activitats infantils. Els pressupostos per a adquisicions foren molt escassos, amb un increment anual d'un centenar o dos de llibres i una quantitat semblant de revistes. No obstant això, en 1969 continuava sent Xàtiva, amb uns 8.000 volums, la biblioteca municipal amb més fons de la província, i entre 10.000 i 15.000 persones feien cada any ús d'aquest servei cultural municipal.
1969-1990, en la Glorieta. Els problemes de salubritat i falta d'espai, així com la importància de la biblioteca i el desig de la Corporació d'unes instal·lacions pròpies, propiciaren la construcció d'una nova. El lloc escollit va ser la Glorieta José Espejo, un espai cèntric, tranquil i lluminós. Es construí així una de les primeres biblioteques valencianes dissenyada per a tal fi en unes instal·lacions funcionals „en contacte amb la natura„, àmplies i diàfanes. La nova biblioteca, que triplicava la superfície de l'anterior, oferia en una mateixa planta „en forma quasi de creu llatina„ quatre zones diferenciades: infantil, adults, hemeroteca i depòsit. L'edifici, amb orientació est-oest, tancat al nord i obert amb grans finestrals al sud (tot el contrari de la lògica en una ciutat mediterrània i calorosa com la nostra) era sumament acollidor... fins a l'estiu, moment en que la xafogor el feia inhabitable. El dia 19 de juny de 1969 eren inaugurades les noves instal·lacions, mostra de la preocupació cultural del règim franquista en els nous temps del desenvolupament econòmic.
Es poden diferenciar també dues etapes en aquest emplaçament. La primera, des de la seua inauguració fins a 1984, data de la jubilació de Lidia Sarthou i de l'inici de competències en matèria de biblioteques del govern de la Generalitat Valenciana. D'aquest període cal destacar la indiscutible millora en la qualitat del servei en les noves instal·lacions, que augmentà les xifres d'ús, i una relació més fluida amb el govern de la ciutat. Un dia a la setmana es dedicà de manera exclussiva als usuaris infantils. Com a novetat en les activitats de dinamització i captació d'usuaris cal esmentar les audicions de discos (música clássica i moderna, contes infantils i cursos d'idiomes), i les xarrades de la bibliotecària al voltant de la història i el patrimoni local. En aquest temps la biblioteca comptà amb l'ajuda d'una o vàries joves que realitzaven la prestació del servei social, de caràcter obligatori en les dones (equivalent al servei militar dels homes). Però foren també anys pressidits per una gran pobresa pressupostària, incapaç d'apropar-se a una població amb més possibilitats d'estudi i més inquietuds, necessitada d'una renovació profunda de fons bibliogràfics i una concepció més oberta de la biblioteca, que coincidí amb el final d'una llarga vida laboral de Lidia, que es jubilà als 70 anys.
Després d'alguns mesos de tancament i una breu interinitat, la biblioteca tornà a obrir a mitjans de setembre de 1985, fent-se càrrec de la seua direcció qui signa aquest article; primer de manera interina i, des de maig de l'any següent, en propietat. D'aquesta segona etapa (1985-1989) cal destacar el gran esforç del govern autonòmic valencià, a través del Servei del Llibre, Arxius i Biblioteques, per modernitzar i augmentar el nombre de biblioteques. Un esforç que per a la nostra biblioteca suposà la incorporació, en 5 anys, de tants llibres quasi com en els 30 anys anteriors. D'aquests anys data una primera reordenació integral dels fons „més clara i funcional„, el primer exporgament d'obres obsoletes i en mal estat de conservació, l'inici de l'elaboració de nous catàlegs de descripció bibliogràfica (normes ISBD) i l'inici d'un nou registre general d'obres i de lectors. Això, junt amb l'ampliació d'horaris (matins i vesprades) i la generalització de l'ús infantil tots els dies de la setmana va permetre quasi duplicar les xifres d'ús (entre 20.000 i 25.000 persones/any). En aquest emplaçament, funcionà la biblioteca al llarg de 21 anys. A finals de la dècada del vuitanta les instal·lacions estaven prou deteriorades. Amb l'adquisició de l'antic Casino Setabense, les autoritats municipals decidiren traslladar la biblioteca novament al carrer Montcada, on formaria part de la nova Casa de Cultura.
1991-2002, novament en el carrer Montcada. Els fons bibliogràfics de la biblioteca municipal es traslladaren en novembre de 1990 a l'antic palau Mahiques-Sans, íntegrament rehabilitat i reconvertit en Casa de Cultura, que fou inaugurada el 28 de novembre. La biblioteca s'ubicà a l'entresol esquerre (direcció i administració), primera planta (sala d'adults) i segona planta (sala infantil-juvenil) i començà a funcionar en febrer de 1991. Les noves instal·lacions oferien un espai major (més de 500 m² útils d'espai bibliotecari), en un edifici emblemàtic i una infraestructura molt completa, però poc funcional. Per primera vegada existien sales diferenciades per a menuts i majors, mobiliari nou adequat per a cada zona, ubicació i rotulació més clara i coherent dels fons (obra de consulta, obra de préstec, fons valencià, hemeroteca, fons antic i secció local) i catàlegs complets en fitxes amb descripció i classificació normalitzada. Van ser anys no sols d'una profunda reorganització del servei, sinó també de renovació dels fons bibliogràfics, molt especialment de les obres de referència (enciclopèdies alfabètiques i temàtiques, diccionaris), manuals i literatura; renovació que va estar recolçada per les primeres partides pressupostàries dignes i continuades. A finals de la dècada dels noranta, s'inicià, així mateix, la informatització de la biblioteca, que finalitzaria anys més tard. L'ampliació de l'espai comportà també la de la plantilla laboral, apareixent per primera vegada de manera estable les figures de l'auxiliar de biblioteca i de l'ordenança (durant alguns anys, també, joves que realitzaren la prestació social, en substitució del servei militar).
Entre els canvis més notoris referits a la tipologia de l'usuari en aquests anys cal destacar el progressiu percentatge d'adults sobre xiquets: lectors de premsa i revistes, usuaris a la recerca de novetats literàries i estudiants de batxillerat i universitaris buscant informació i ambient propici per a la lectura i l'estudi. La biblioteca prestà els seus serveis dins la Casa de Cultura al llarg de 12 anys. Arribà a incrementar els seus fons en una mitja de 1.000 a 1.200 llibres per any, aplegant a la xifra de quasi 30.000 documents a finals d'aquest període, i 35.000 usos anuals.
Des de 2002, en l'Albereda de Jaume I. Novament les autoritats municipals decidiren canviar la ubicació de la biblioteca. L'Ajuntament era també propietari de tres plantes del nou edifici del Círculo Setabense, a l'Albereda, llocs on es realitzaven exposicions i conferències i reunions. Es considerà oportú traslladar allí la biblioteca „després d'obres d'adequació de l'edifici„, i centralitzar així tots els espais de la Casa de Cultura en el carrer Montcada. S'inaugurà l'11 de desembre de 2002. Era la quarta ubicació de la biblioteca, instal·lada tal com hui existeix: sala infantil (planta segona), sala d'adults (planta tercera) i oficina i depòsit d'obres (planta quarta), i compartint espai de l'edifici amb els socis del Setabense (planta primera). Amb el nou emplaçament (650 m² de sales de lectura i depòsit, 850 m² amb serveis i accessos), la biblioteca es troba en un lloc més cèntric, disposa d'un espai en les sales més funcional i lluminós, i permet allotjar en un depòsit al voltant de 40.000 documents.
En aquest nou emplaçament, la biblioteca s'ha adaptat als canvis derivats de l'aparició de les noves tecnologies en el món actual i ha introduït nous serveis: introducció d'ordinadors amb accés d'Internet en les sales de lectura, amb posibilitat d'impressió i gravació (2002); integració en la Xarxa de Lectura Pública Valenciana, compartint un mateix programa de gestió i catalogació en línia amb la resta de biblioteques públiques valencianes (2003); préstec d'audiovisuals, gravacions sonores, documents electrònics i revistes (2003-2004); implantació de wi-fi en les sales (2009); creació d'una pàgina web actualitzada (2009); incorporació de noves seccions; presència en xarxes socials, etc. Amb el nou emplaçament i ampliació de les instal·lacions, la plantilla de la biblioteca s'ha ampliat de 3 a 5 persones, fet que ha possibilitat una millora en les prestacions i una atenció a major nombre d'usuaris, que en els darrers anys es quantifiquen anualment en 35.000 préstecs i més de 90.000 usuaris. Les partides pressupostàries han experimentat, a pesar de la crisi, un notable increment, sent Xàtiva una de les ciutats valencianes amb major inversió en adquisicions bibliogràfiques (quasi 2.000 per any) i que més subvencions rep pel govern de la Generalitat Valenciana. Aquest important increment d'adquisicions i d'usuaris, que duplica el de fa 10 o 15 anys, obliga ja a replantejar-se, sense demora, l'ampliació de l'actual infraestructura.
La presència de la biblioteca en la ciutat és més notòria que mai. Es fonamenta en unes adequades instal·lacions, un ampli i variat fons bibliogràfic, un gran nombre d'activitats de promoció lectora i màrqueting bibliotecari. Aquestes activitats han estat reconegudes en diverses ocassions amb mencions dels premis nacionals María Moliner de promoció a la lectura, i és el desig de tots els seus treballadors la prestació a la ciutat un servei públic de qualitat, integrador i de convivència, que oferisca, a través dels seus fons i equipaments, entreteniment, informació i eines per a la reflexió i el coneixement.
