P els volts de la Gran Guerra datem el naixement del moviment feminista a Xàtiva, el qual va aprofitar l'oportunitat creada per Alejandro Bellver, que des del setmanari liberal El Heraldo, va permetre a una sèrie de joves com Artemina Botella, Ana Artigues o Paquita Martínez, entre altres, poder parlar dels seus ideals, inquietuds i reivindicacions en el seu camí a la cerca de la igualtat amb l'home. En paraules de Ana Artigues, « no pretendían fomentar el feminismo en el sentido equívoco de masculinismo, dando un aspecto de hombre a la mujer, tanto en ademanes e indumentaria, como disputándole sus funciones sociales». No volien competir amb els mascles, sinó que se li reconegueren drets com el de l'educació, el treball, la propietat, el vot, i deixar de ser la senyora o la filla d'un marit o pare. Volien, en suma, eixir de l'armari de la història
Estaven fartes de sentir allò de « las labores propias de vuestro sexo», del « bello sexo», o del « sexo débil». Volien utilitzar l'espill no per reflectir bellesa, sinó més bé per corregir injustícies, com la manca de llibertat per triar el seu propi destí. No desitjaven ser l'esclava de l'home, sinó l' alter ego del gènere masculí, sense ser ni millor ni pitjor, sinó igual en la diferència. Eren les filles d'empresaris, comerciants o mestres, pertanyents a famílies benestants que havien tingut l'oportunitat d'estudiar, formar-se, i les quals pertanyien a una generació dels anys 20, que volia fer d'Espanya una veritable democràcia. Naixia un moviment social dirigit per unes joves encarregades de despertar consciències i demostrar a altres dones que una altra realitat era possible.
No ho anaven a tindre gens fàcil, i de seguida Alejandro Bellver va veure en Maria Luisa, Fanny, Miss Ketty, els pseudònims d'aquelles joves, una gran oportunitat de crear polèmica, la millor forma de vendre setmanaris ara i sempre, i ben aviat van rebre resposta per part d'altres firmes, que també baix els pseudònims com Caballero Gondi i Prometeo, es dedicaren a bombardejar els escrits de les nostres joves feministes. Així, el primer afirmava d'elles que « esas niñas sabias, estudiantes tobilleras, que en los centros de cultura se olvidan de su sexo, son las que generalmente invaden el campo periodístico, del que nos desalojarán a los hombres si seguimos cediendo privilegios». Privilegis com el que la dona poguera fer el batxiller o anar a la universitat resultava una concessió inadmissible que, en opinió de Caballero Gondi, tenia greus conseqüències socials de desequilibrar la marxa de la societat
Després d'aproximadament un any de lluita local, la mestra i farmacèutica Ana Artigues va ser la corresponsal de la revista Voz de mujer, creada a Madrid per l'escriptora Celsia Regis, i moltes dones benestants de la capital, les quals volien estendre per tota Espanya una institució batejada com la «Casa de la mujer», amb la intenció de fer « desvanecer leyendas calumniosas sobre la mujer», com els articles dels senyors Gondi i Prometeo, que es negaven a donar drets a les dones, apel.lant a la seua condició sexual i a que la llibertat era molt perillosa i podia acabar amb el domini del mascle sobre la femella.
Elles només volien defensar a les dones i ajudar a despertar la seua adormiscada consciència a través de l'educació, única forma de poder assabentar-se que tenien dret a tindre drets no sotmesos a l'autoritat masculina. Volien protegir-les de la ignorància, l'analfabetisme, l'explotació sexual, establir escoles de puericultura, creació de sindicats, i crear en una paraula una llar, on acollir a les dones maltractades, explotades, sense recursos o que buscaren consell en la seua lluita per la igualtat. A cavall entre cases d'acollida i ateneus femenins amb biblioteca, saló d'actes i assistència de tot tipus, la «Casa de la mujer» va reivindicar el dret a ser lliure i a relacionar-se amb l'home en condicions d'igualtat.
Més a l'esquerra del pensament d'Ana Artigues i de Celsia Regis, va nàixer a València la revista Redención, que tres anys després de la seua creació llançava la idea de fundar una «Liga española para el progreso de la mujer», la qual tindria com a prioritat, de totes les reivindicacions possibles, la de lluitar pel dret al vot de la dona. La seua representant a la capital de la Costera fou Artemina Botella. Aquesta publicà un manifest a la primavera de 1918 dirigit a totes les dones de Xàtiva, amb la intenció de buscar recolzaments per a una lliga que buscava vertebrar-se a tot el territori nacional, i que més enllà del pensament polític o religiós de les seues adhesions, ajuntara forces per posar a la dones autòctones al mateix nivell que les europees. «? Todas estáis interesadas en la conquista de los negados derechos, en la conquista de un nuevo destino. Mujeres españolas: es la hora de deponer la vergonzosa actitud en que nos ha contemplado tantos siglos». I animava també a afegir-se a molts homes perquè,en la seua opinió, per aquelles dates « hay más hombres feministas que mujeres». El manifest fou signat per les germanes Artemina, Palmira i Concepción Botella, Rosa Sanchis, María Carrión, Carmen García, Consuelo Gil, Dolores Lledó i Paquita Martinez. A més va comptar amb l'adhesió d'altres grups de Madrid, Barcelona o Terrassa, entre altres ciutats.
La reacció contra el manifest no es va fer esperar, que si les dones havien de preocupar-se de la família, base de qualsevol societat, que si estaven faltes de drets, també ho estaven els homes, o que Espanya no tenia res a veure amb Europa. Però, de tots els gran opositors a la lliga, fou l'esglèsia la que més es destacà. Així, a la setmana de publicació d'aquest, el Obrero Setabense va desaconsellar a les dames catòliques a que s'afegiren a la lliga « debemos dar la voz de alerta a las señoras y señoritas católicas acerca de la propaganda que se hace en esta ciudad a favor de una liga feminista, en la que son admitidas mujeres pertenecientes a todas las confesiones religiosas? No es solícito prestar cooperación alguna a favor de entidades y corporaciones cuya organización no ostente el beneplácito y aprobación de la iglesia católica».
D'aquesta prohibició van sorgir també grans activistes d'un altre moviment, el de les dones tradicionalistes, les quals pensaven que la dona podia pensar, estudiar i ser lliure respectant els valors tradicionals, i on la família fos sempre el seu objectiu prioritari. S'iniciava així una batalla pel domini de la consciència femenina, on el major enemic de les dones, no foren el caballero Gondi o Prometeo, sinó la pròpia dona, moltes de les quals no estaven dispostes a canviar la tradició en pro de la modernitat.
