S ´ha anat Adolfo. L´amic Adolfo ha iniciat un nou camí que el portarà allà on els deus encara ploren quan hi ha dolor, quan els records s´amuntonen de totes les hores que vàrem compartir en silenci, perquè el silenci era la paraula convençuda d´Adolfo García, sempre des del diàleg, la comprensió, la solidaritat, el respecte per les idees dels demés, i l´amor, l´amor per la seua ciutat a la qual li va donar el cor i l´anima, l´esforç i el treball, els dies i les nits.
S´ha anat Adolfo i alguna cosa més quedarà buida que la seua presència. Quedarà buit el pensament lliure i el ferm convenciment de què una societat podia ser millor si entre tots érem capaços de construir un projecte de fonaments inquebrantables i murs de formigó contra l´oblit, la deixadesa, la feble memòria i la covardia de no reconéixer qui érem i que volíem.
Precisament Adolfo em deia en els darrers temps: «jo et conec però no sé qui eres». Els deus, els mateixos deus que ara ploren, li havien furtat la memòria a traïció i sense avisar-lo, però Adolfo lluitava cada dia contra eixa maldat i amb els ulls ferits pel cansament repetia qui era i que volia. En silenci, però ho repetia.
Junts férem projectes sense futur. Junts vàrem veure néixer i caminar un vell setmanari anomenat Noticia-7, on Adolfo interpretava les meues encomandes com a director, fent retrats que —com la seua personalitat— eren de la collita d´aquell lluitador que en la clandestinitat provocava el debat i les quartilles impreses en secret, per aquell grup de gent que es reunia en Montcada-20. Aquell lluitador que en un altre vell setmanari com La Veu de Xàtiva, em va concedir una entrevista quan el PSOE guanyava les eleccions generals de 1982 i entre el seu café i el meu, beguts a glops parsimoniosos, em confessava que encara no era el moment de destapar el cava. Però ho deia en la boca xicoteta. Em feia partícip de la seua complicitat plena d´esperances, però sabedor que la Itaca que somniava encara quedava lluny. Adolfo i jo compatirem silencis que mai no veuran la llum.
Potser ara, quan el camí siga llarg, ple d´aventures i de coneixences, Adolfo haurà arribat a aquell lloc on estan els que saben i continuarà aprenent. Els que ens quedem recordarem alguna cosa més de l´amic que la seua presència física. Recordarem un temps on pensàvem que tot era possible. Bon viatge amic Adolfo. Els deus sempre et faran companyia i ens parlaran de tu. Bon viatge.
