La celebració per part de l'Ajuntament de Xàtiva dels quaranta anys de l'alçada del monument als maulets, i la generosa donació de Paco Gironés a l'Arxiu Municipal de Xàtiva del número 1 de la publicació Timó, el butlletí del naixent Consell de Cultura Valencià en temps de la Segona República, més la proximitat del 25 d'abril, ens inspiren el present article en memòria d'un projecte de grandiós monument que va acabar esdevenint en pedra commemorativa, i el que hauria d'haver sigut motiu d'unió de tots els valencians, va acabar sent motiu d'enfrontament, i l'inici de la batalla pels símbols de la identitat dels valencians.
Corria el mes de juliol de 1935, quan l'esmentat butlletí es va fer ressò, d'un acte «que el dia 28 es celebrarà a Xàtiva l'acte de col·locació de la primera pedra del monument dedicat als màrtirs de l'incendi d'aquella ciutat i a les llibertats valencianes». En principi, no estava dedicat als maulets, sinó al nostre entendre, a les víctimes de l'assalt a la ciutat, a més de a la pèrdua dels furs, és a dir, les lleis representatives dels valencians ofegades des de Madrid pel Decret de Nova Planta. La intenció d'aquell espai de memòria, segons la publicació, fou el de manifestar «la commemoració del gest heroic de ressistència a l'anul·lació nacional, ha de tindre la simpatia de tots els valencians conscients». El que malauradament no ha sigut ni és així.
Timó va tindre com a objectiu traure el valencià del carrer i convertir aquest en llengua de cultura, a més de recuperar la història del Regne de València i de la Corona d'Aragó, la qual havia sigut sempre desplaçada per la de Castella. I com bé apuntava el lingüista Carles Salvador, calia iniciar també la normalització de la llengua pròpia, «barrejar valencià i castellà es transformar el nostre idioma en un dialecte espanyol? i s'ha d'evitar estos vicis gramaticals en profit de la personalitat valenciana». Practicà aquest butlletí un valencianisme cultural amb l'objectiu de fer despertar una adormiscada conciència nacional que ajudara a recuperar la història perduda, prenent com a referents a tots aquells valencians que havien defensant els furs davant els abusos dels poderosos.
El projecte de monument s'encarregà a dos arquitectes i a l'escultor local Francisco Bolinches, el qual llavors tenia una menuda projecció internacional després d'haver estat pensionat a Itàlia i França. Dissenyaren tots tres una maqueta amb un monolit de 18 metres d'alçada, decorat amb quatre alts relleus, que havien de representar la Virtut, la Dignitat, la Llibertat i el Valor. Les quatre grans característiques que teòricament definien l'essència del patriòta valencià que va morir lluitant contra Felip V. La idea fou recolzada per tothom, i l'ajuntament va fer cessió dels terrenys.
Es pensà alçar el monument a un racó del Bellveret, per ser un punt ben alt de Xàtiva, i que des d'enllà seria ben visible i simbòlic, en protegir tota l'horta de Xàtiva, representativa a la vegada de l'essència agrícola valenciana i de la Reconquesta duta a terme pel pare de la pàtria, el rei Jaume I. Es volia inaugurar el monument el 9 d'octubre de 1938, per fer-lo coincidir amb el set-cents aniversari de la conquesta de València. Però el projecte arrossegava dos problemes: la falta de financiació i de consens polític. Al primer s'intentà fer front recorrint al poble valencià, segons arengava la publicació Timó en aquell primer número: «cal per tant donar el major esplendor a l'acte que s'anuncia, amb l'assistència si és possible? i amb un donatiu per modest que siga, per a nodrir la subscripció destinada a eregir el dit monument».
Poc a poc es podrien ajuntar els diners, però com sempre, el projecte s'aturà per motius polítics. El perill a que la República d'Espanya es transformara en un conjunt d'estats federats, després de la unilateral proclamació de l'estat català dins de la República espanyola, feta per Lluís Companys, generà la por d'un consistori en comprovar que la qüestió nacional se li podia descontrolar. A Espanya dominava una coal·lició de centre-dreta, radicalcedista, i l'Ajuntament de Xàtiva es trobava en mans del partit Unió Republicana Autonomista, que no volia sentir parlar ni de federalisme ni socialisme, ni de nació valenciana que parlava la mateixa llengua que els catalans en la línia ideològica de Lluís Companys.
El projecte s'aturà des del govern municipal, i quan es pensava reprendre'l després de la victòria del Front Popular del 36, un cop d'estat el va fer caure de nou en l'oblit fins l'arribada de la Transició, moment en que la iniciativa particular del cronista Agustí Ventura, i del primer alcalde de la recuperada democràcia, Manolo Casesnoves, decidiren una versió més humil per recuperar l'original dels anys trenta. Amb poc pressupost „el de la butxaca de Manolo„, i escàs recolzament, buscaren una pedra gran de la pedrera de Barxeta, i li encarregaren a Bolinches que escolpira una dedicatòria en record dels maulets, en deferència d'aquell projecte que li van proposar i del que no recordava o no volia recordar res, i la situaren en la plaça de Sant Francesc, lloc simbòlic per on entraren les tropes de Felip V.
I un 7 de juny de 1979, segons acta dels plens de l'Ajuntament de Xàtiva, l'edil del PSOE Marià González va proposar que aquest esdevinguera en un espai de memòria, per a conmemorar el llavors 272 aniversari de la crema de la ciutat, proposta a la qual contestà el regidor de la UCD José Díez, que d'acord però discrepant en « la colocación de la senyera quatribarrada y la audición de la composición la Muixeranga, ya que podía llevar a confusionismos». En conclusió, el megaprojecte que anava a unir a tots els valencians en la reivindicació de les seues llibertats, va esdevindre quatre dècades després en pedra de la discòrdia, per a uns símbol de la pàtria valenciana, i per altres del confusionisme. Esperem que dins d'altres quaranta, el nacionalisme valencià no siga ja motiu de baralla ni confusionisme, per oferir-li glòries a Espanya o Catalunya, o aspire només a tindre un estatut digne.
