frança commemora la revolució de maig de 1968, una època en que les noves generacions qüestionaren els valors del món sorgit arran de la Guerra Freda. Es criticava el poder, la falta d´oportunitats, de llibertats, des de la sexual fins la política o sindical. I mentre els estudiants i obrers protestaven contra el general Degaulle, que al igual que la Espanya de Franco, atribuïa totes les revoltes socials a la influència del comunisme internacional. L´acció dels soviètics semblava haver fet germinar les llavors del feminisme, l´ecologisme, el pacifisme, o la igualtat d´oportunitats.
Espanya continuava sent un país sense llibertat però molt feliç en haver acabat la repressió i la fam, en haver conseguit certa pau social i un clima de prosperitat econòmica, on la llibertat de premsa, reunió o associació semblaven no trobar-se a faltar almenys entre el poble pla, on els plans de desenvolupament, els turistes, les multinacionals, i la política social del règim havien fet que Espanya fóra aparentment un país prosper, que feia poc que havia cel·lebrat els 25 anys de pau, i on molts republicans havien tornat de l´exili, pensant que aquella Espanya del 68 estava molt millor que la que van deixar al 39. Anys de la cultura del piset amb entrada i còmodes lletres de pagament, on açò de l´euribor i les bombolles urbanístiques no existien, a un país de boom demogràfic, on les famílies accedien al consum en forma d´electrodomèstics com la rentadora, el televisor portàtil, els cotxes de la Seat (el 600 o el 1500); els Simca o la Vespa i el Vespino, on la gent gaudia de paga extra, el 18 de juliol, i vacances a la platja o la muntanya com els turistes que ja començaven a portar divises, com els migrants autòctons que eixien o retornaven.
I damunt Espanya cada volta tenia millor imatge. Massiel guanyava el concurs televisiu amb el La, la, la uns mesos abans, i Manuel Santana esdevenia el Rafa Nadal dels anys seixanta. Amb els triomfs musicals i esportius, calia a més modernitzar el sistema educatiu, i es projectava la llei de l´Ensenyament General Bàsic, i es decretaven altres que netejaren el Moviment Nacional de símbols feixistes, a una democràcia orgànica que creixia concedint major representativitat al poble espanyol amb la introducció a les institucions del caps d´una família, la qual esdevenia en motor de règim, fomentant que aquesta fóra extensa i intergeneracional
I a Xàtiva ens arribaren també aquells vents de maig del 68 en forma de les activitats iniciades per dos persones en pro de la democràcia: Manolo Casesnoves Soldevila i Ramón Pelegero Sanchis, més conegut per Raimon. Un era detingut a Xàtiva per repartir propaganda a favor de la llibertat sindical, i l´altre aprofitava un concert a Madrid, per demanar nous aires de llibertat a un país que volia dir-li no a la dictadura. El 1967 Manolo Casenoves i Remedio Laguía Mira entraren en l´Ajuntament de Xàtiva aprofitant l´aperturisme polític en representació dels caps de família. Fou aquesta la segona dona regidora de la història de Xàtiva, després d´Artemina Botella, i l´única del franquisme. Un altre símbol de modernitat, el de permetre que les dones accediren a la gestió de càrrecs públics, com el de deixar Raimon cantar en valencià, en haver publicat ja alguns discs com Al Vent o Diguem No, que li portaren a ser convidat a fer un recital a la facultat d´econòmiques de Madrid, un 18 de maig del 68, en plena efervescència "revolucionària" europea.
El dos de maig de 1968 l´ajuntament xativí es reunia per a tractar entre altres temes la indeguda actuació de Manolo Casesnoves Soldevila, com a repartidor de manifests que incitaven a la lliure sindicació en la línia del que estava fent una naixent Comissions Obreres infiltrada ja en el cor del Sindicat Vertical. Per aquell fet va ser suspés com a regidor seguint l´article 421 de la llei local, a instàncies del Governador Civil de la província. Es va debatre si el senyor Casesnoves havia actuat aïlladament o era membre d´un grup contrari al Moviment.
Es decideix qualificar la seua acció com a "despreciable" i Ignacio Ansuátegui, en representació de l´ajuntament de la ciutat, va mostrar "disgusto y repulsa a la actividad del señor Casesnoves, motivadora de su expulsión del ayuntamiento" i a més afegia declarar "bien claramente la inquebrantable adhesión de esta corporación a su Excelencia el Jefe del Estado, el Generalísimo Franco, y a su grandiosa obra de resurgimiento económico y social de nuestra patria, eleve a su Excelencia inquebrantable adhesión a su persona y repulsa por los actos indignos del concejal". Cap dels regidors va dir una paraula en la seua defensa —al menys públicament—. La por era encara immensa malgrat els vents d´aperturisme que corrien. Curiosament el mateix dia es proposava a un cosí, Darío Maravall Casesnoves, a la concessió del mèrit agrícola. I es curiós també que mai ningú s´ha preocupat en revocar aquesta condemna pública, del que posteriorment anava a ser el primer alcalde de la democràcia quen va guanyar les eleccions municipals de l´any 1979. I que li costà un any de tancament.
Encara tardaria la llibertat
Dues setmanes més tard Raimon triomfava a la Facultat de Ciències Econòmiques de la capital d´Espanya, en un concert en principi legal, però que després de l´èxit aconseguit i l´eufòria que va crear en uns estudiants en peu de guerra contra la dictadura, va ocasionar que les seues cançons quedaren baix la supervisió de la censura. Però aquell recital inspirà al cantautor la cançò 18 de maig a la Vila, on «per unes cuantes hores ens varen sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat, te més forces per viure. De ben lluny, de ben lluny, arribaren totes les esperances, i semblaven noves, acabades d´estrenar». S´iniciava la història de la Transició sense trencament amb el passat, i projectant l´esperança en un canvi que encara anava a tardar uns anys en arribar. Franco continuava al poder com Degaulle que tornava a guanyar les eleccions, fent perdre força a la revolució de maig del 68, que quedà en un no res, mentre que a Espanya es cultivaven les llavors d´un canvi de règim, el del 78 per a alguns, el de la democràcia per a altres.
