Dia gris per acomiadar a un amic

Lluís Fornés

Benvolgut Joan: Sóc El Sifoner. Saps, els darrers dies són grisos, i, de quan en quan, el cel solta alguna llàgrima i tot. Enguany fa un hivern que és hivern de veres. Fa fred. És també el fred de l'absència. Ja no et tenim. IÉ saps, hui, pensant, he descobert que et dec tantes coses... La felicitat de la primera actuació d' El Sifoner al teatre Micalet fent d'entrepà entre La Infanta Tellina i el posterior recital de Pavesos, mentre vos canviàveu els vestits divuitescos per uns altres més addients per al Xocolateatre que venia a continuació. Per culpa teua també, em vaig endur la Infanta Tellina a casa per a sempre. Trenta tres anys acaba de fer, el dia 23 passat, que la tinc i que em suporta, amb la paciència i la resignació que cal, i que no es poca. Per culpa teua també.
He tingut el plaer de compartir escenari amb tu moltes voltes, cosa que és un goig, i que t'agraïsc molt. Ja sé que el teu caràcter no ha sigut fàcil, pero tu i jo no hem tingut mai ni alts ni baixos. La nostra amistat sempre s'ha mantés en el mateix tenor. I molt que m'alegre.
M'has de perdonar que et traguera de casa, fa pocs mesos, per a anar a gravar la que ha sigut la teua cançó última enregistrada: Tres provincias, per al disc de les Maedéus, un disc fantasma que ja es va presentar, pero que no ha aparegut mai al mercat, ni crec que apareixerà. Els jóvens d'ara tenen unes maneres molt rares, pero clar, com tu deies: "Ara es tanquen al bany, que diuen que és l'estudi, i ixen amb un disc baix del braç. Els nostres, gravats en directe al seminari de Moncada, sí que eren discs. Un, dos, tres, iÉ dins. Músics i veu gravant tots alhora. Allí sí que calia demostrar la teua capacitat de superar obstacles. Ara gravar un disc no té importància". Tota la raó tenies, Joan.
S'ha acabat. Ara ja no hi haurà més gravacions, ni teatre, ni cine, ni televisió. Pero, no et preocupes: arriba el moment que començaran a consagrar-te. Els trascendentals circumspectes que et miraven per dalt del muscle a causa de la teua tremenda capacitat de fer riure, callaran, i no apelaran a les bondats intrínsiques de la tragèdia com a gènere per excel.lència. I el poble menut, al que has aportat tantes hores de felicitat, t'alçarà en el monument més durador que eixistir puga: els seus cors, els seus sentiments de pau, bondat i alegria que tu els transmeties. Ja els feies molta falta. Ara, encara els en fas més.
I, per l'altre costat, ve gent jove que ja no vol vore el país de manera tan complicada i improductiva com el van fer les nostres generacions. Hi ha jóvens que t'entenen, et respecten i t'admiren, i que saben que l'elevació, la profunditat i l'excelència no han d'estar renyides amb la capacitat de fer riure, de fer feliç al públic. Ells ho saben, i seguiran el camí que tu, mestre i amic, has marcat. Ja n'hi ha algun -mira si són descervellats- que ha declarat el 28 de desembre dia de sant Joan Monleon. Quina innocentada més monleonesca, veritat?
Estimat Joan: Quedes en el record de milers i milions de persones de bé que t'han volgut, et volen i et voldran molts i molts anys, fins que vagen a visitar-te allà on vas tu ara, al temps sense temps on tot és pau i rialles lliures, d'aquelles que a tu tant t'agraden.
Joan Monleon, amic : Descansa en la pau dels somriures i de la bellesa en estat pur, que és la que tu et mereixes. Amén.