F
arà uns anys, amb motiu de la publicació del seu únic poemari en valencià, Pepe Albi em va demanar que fera la presentació del llibre en la seua estimada Xàbia. Per a mi va ser una satisfacció especial, en primer lloc perquè era un referent en la literatura valenciana dels anys cinquanta i seixanta, i també per la possibilitat de passar una llarga estona parlant amb una de les persones que més i millor coneixia el quefer poètic. Mitjançant uns amics vaig poder fer-me amb una part modesta de la correspondència que es va creuar amb Joan Fuster i descobrir a les possiblement dos personalitats literàries més transcendents del nostre país.
"Verbo" va significar la primera finestra potent i cabdal dels nous vents poètics, literaris en general, en l'esquifida societat valenciana d'una massa llarga postguerra. I si Fuster posteriorment es convertí en guia i director del redreçament en llengua pròpia, Albi es refermà en la condició de poeta fidel i allunyat dels aldarulls i rebulls d'una faràndula literària que més enllà de la pròpia obra només persegueix reconeixement públic. Albi és l'antítesi d'aquells que supediten creació a canongies socials (canongies sempre molt ben pagades). Per això quan en 2003 el Consell Valencià de Cultura va editar la seua "Antología Poética", a cura de Jaime Rosa, vaig pensar que no solament publicàvem un llibre rellevant sinó es feia justícia a la tasca d'un autor preeminent i a un home bo que dedicà esforç, salut i diners a la funció més digna que hom pot desitjar: oferir amb la poesia el millor de l'èsser.
Pepe Albi va escriure alguns dels més impressionants poemes amorosos que mai s'han escrit en aquestes terres en castellà, però també alguns dels versos més lúcids, en qualsevol llengua, que ha gestat un valencià. Avui ens ha deixat, per això vull recordar com ell ens va dir: "Y tu luz pudo entrar a borbotones / maravillosamente clara. / Y ahora tu voz se ha roto, / y el mundo es una pobre, una contagiosa conjetura".
Secretari del Consell Valencià de Cultura
