Vaig entrar a la sala de l'Octubre quan ja era plena a caramull. M'havia conformat a romandre al passadís tot el concert que els Arthur Caravan estaven a punt de començar. Llavors, Manel Rodríguez-Castelló-l'home dels vivificants articles de dissabte en Levante-EMV- va alçar el braç i em va assenyalar un seient al bell mig de la fila. Un lloc excel·lent per a l'escolta. A la fila de darrere, l'amic Julio Bustamante i Amanda m'enviaven besos. L'espectacle prometia i Sandra Obiol havia aconseguit que li fera cas, tot i que primer no m'havia estat d'anar al carrer Colom a reclamar la dimissió de Ricardo Peralta a qui tant li agrada manar que la policia repartisca llenya. Supose que de jove també cantava "no creguem en les pistoles", aquell himne de Raimon.

Els Arthur Caravan -convidats per Rafa Cervera, qui ha confegit un excel·lent cartell per a aquest Intercanvis II- començaren amb una cita de Ramon Llull-son enteniment als mots e al so e la cançó que vol atrobar- i s'arrencaren amb una versió ben bruta i emotiva d'Albades, d'Al Tall. Ja m'havien guanyat el cor i seguiren amb Alceu-vos, xe! (Pep Laguarda), Plens de sol de bon matí (Remigi Palmero), Lo Jorn ha Por (Raimon) i Cançó de bressol (Araceli Banyuls). Quan començaren la deliciosa peça Avions, de Bustamante, jo feia esforços per no abraçar l'amic que seia a la fila de darrere. Algun dia escriuré les emocions que es condensaren en aquell moment. I després, quan tocaren una magnífica versió de Cançons d'amor i de noces, de l'enyorat Carles Barranco, vaig saber que no devia girar-me; sabia que el Busta i jo estàvem a punt de trencar en un plor. El repertori va seguir amb una acurada tria de temes de l'Ovidi Montllor, La rondalla de la costa, Karmas Colectivos, Obrint Pas, Hugo Mas, Orxata, Senior i més Laguarda i un final esplèndid amb Als companys, de l'Ovidi. Tot ben amanit amb un audiovisual senzill, bell i funcional que Pau Grau anava dosificant.

Els alcoians d'Arthur Caravan - Pau Miquel Soler (veu i guitarra), Pau Aracil (baix i veus), Toni Blanes (bateria), Jordi Richart (guitarra i ukelele), Pablo González (teclats, pianet de joguina, harmònium, estilofon, orgues, ukelele i veus)- han fet un treball excel·lent de tria i relectura de la música en valencià des dels heroics anys seixanta, ho han dut al seu terreny psicodèlic, lisèrgic i entremaliat amb tocs naïf per homenatjar l'aventura interminable de fer música en valencià, la música que ens alleuja la pena d'un país en mans podrides. Gràcies, col·legues. I gràcies al CCC Octubre per aquest cicle, aquesta illa d'esperança en una mar de porqueria provinciana.

El darrer dijous d'octubre, dia 28, serà el torn de Bertomeu, nom artístic d'Albert Ortega, qui presentarà les seues versions de temes d'Al Tall; del seu pare, Enric Ortega, autor de la cèlebre cançó dedicada a Miquel Grau; de Miquel Gil, Toti Soler i l'Ovidi Montllor, potser alguna meua i tot, i ens mostrarà algunes cançons del seu nou disc -el primer en valencià, després de quatre bons discos en castellà- I ara què? Tinc la sort d'haver-ho escoltat tot, perquè fem discos i concerts junts, i avise que serà un espectacle de no perdre. Cançons d'amor a la gent, a la terra, al país. Música en valencià per no oblidar qui som.