Avui, volem retre un homenatge a Maria Beneyto. Homenatge que és reconeixement de l'escriptora, dels mons que ella ha creat en la seua literatura i que nosaltres, lectores i lectors agraïts, podem habitar feliçment. El dilatat itinerari d'aquesta dona de lletres tant en la vessant poètica com en la vessant narrativa la converteix en una de les escriptores més interessants de la literatura contemporània del país.

Maria Beneyto i Cuñat va nàixer el 14 de maig de l'any 1925 a la ciutat de València. Poc després, la família es traslladà a Madrid, on passà la seua adolescència, que, fou molt dura i trista. L'any 1937, en plena Guerra d'Espanya se'n tornen a València, però després, en la postguerra, la cosa va seguir tan malament o més que a Madrid. I, com per a la major part de la població no addicta al règim, foren temps molt difícils. Set o vuit anys després, la família Beneyto tingué un canvi de rumb, una herència pogué alleugir aquella situació de necessitats. Per aquell temps, Maria tenia una vintena d'anys, i aquest canvi de la situació familiar la va decidir per dedicar-se a l'escriptura, cosa que sempre havia desitjat. Ara tenia els mitjans i el temps per a poder intentar-ho. Eren les condicions materials de la creació femenina apuntades per Virginia Woolf a Una cambra pròpia.

Maria Beneyto sempre va comentar que les seues primeres passes en la literatura no foren gens afortunades. Sa mare, un bon dia, la va sorprendre regalant-li l'edició, que ella mateixa havia manat a fer, d'un llibre que la nostra autora havia escrit en la seua adolescència. "Havia devorat -apunta Beneyto- un llibre de la biblioteca de mon pare, Las mil mejores poesías de la lengua castellana, i em vaig decidir a fer uns quants poemes seguint els metres i les rimes que allí hi havia. Com a poemes eren molt dolents, però formalment perfectes". Cal remarcar, però, que en aquelles provatures es pot percebre clarament una presència poètica que no tardarà massa temps a fer-se més patent, encara que Beneyto comentava que es va avergonyir tant d'aquest fet que per això mateix tardà cinc anys a publicar alguna altra obra.

Cap als anys 50 va lligar amistat amb un grup literari format pels poetes Vicente Carrasco, Alejandro Gaos, Pla y Beltran, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives. Els germans Casp els coneix en un acte de Lo Rat-Penat. Xavier Casp insisteix i aconsegueix que Maria Beneyto faça el seu primer llibre en català, Altra veu (1952), que publicà el mateix Casp en la mítica col·lecció L'Espiga de l'editorial Torre.

Així mateix, en la primera meitat de la dècada dels cinquanta, coneix tres amics i companys de generació que van tenir un pes específic en la seua trajectòria literària, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Josep M. Castellet. De tots tres va rebre l'amistat, uns consells literaris ben estimables i no oblidem que Fuster, en les antologies i estudis que realitzarà sempre la tindrà present.

La nostra escriptora sap formular l'angoixa i el sentiment de les limitacions humanes. La presència de l'ésser humà i, específicament els més desvalguts, té una gran força en la seua literatura. El dolor es converteix en l'eco o en l'altaveu del sofriment. "L'amor als febles -com apunta Manuel Sanchis Guarner- la duu a rebelar-se coratjosament contra la injustícia, a compartir el dolor de les víctimes de l'opressió", a convertir-se en la veu dels marginats ( i entre ells, és clar, la de la dona). L'obra de la nostra autora és el perfil de la dona al llarg del temps. Una espècie de dietari "en què allò que s'expressa no són els fets, sinó la forma d'una mirada concreta, la dicció d'una sensibilitat en contrast amb els esdeveniments que presencia i que ens fa presenciar". Esbossa en cadascun dels seues llibres la radiografia interior i exterior de les dones, del signe femení des d'un punt de vista polièdric i compromès.

En començar la dècada dels setanta, Max Aub denuncia la situació social dels escriptors valencians i en particular fa una al·lusió directa sobre l'oblit en què havia caigut l'obra i la persona de Maria Beneyto: "Pero, ante todo, es un poeta. Desde luego el mejor de Valencia. No parecen hacerle gran caso. Ella se ha dejado vencer por la desgana, la indiferencia que la rodea. Sin duda las razones son políticas". Fins i tot hom va pensar que havia mort. El desencís de l'autora va ser tan gran, en un moment determinat, que va decidir no escriure més. I desaparèixer del món literari en tots els sentits.

El desencís de l'autora va ser tan gran que va decidir donar per acabada la seua obra i no escriure més. I per al seu final, va voler que el seu darrer llibre, Vidre ferit de sang, fos en català. Però malgrat que havia guanyat el premi Ausiàs March de l'any anterior, ningú no li va fer cap crítica ni cap ressenya. I ara sí que s'hi pot dir que va començar el silenci al seu voltant.

Després d'haver restat en silenci durant més de tretze anys, a partir de la reedició de La dona forta (1990) i la concessió del Premi de les Lletres Valencianes (1992), l'escriptora va tornar a la vida pública amb l'edició de diverses obres tant en narrativa com en poesia, reculls i tries, reedicions, entrevistes, homenatges, recitals i presentacions de l'obra. Però sobretot el més important va estar el retorn a l'escriptura i a enllestir diversos projectes creatius.

Beneyto ha estat la primera dona que se li va concedir el Premi de les Lletres Valencianes. La creació, això que anomenen literatura, l'ofici d'escriure és per a Beneyto l'eix fonamental en el qual vertebra la raó de viure. Per tant el fet literari és una vacuna contra la metafísica, contra els propis enganys del llenguatge, contra certes meravelles de l'esperit amb majúscula, contra les trampes del concepte de veritat i, fins i tot contra les insídies de la cultura. El fet creatiu ens indueix, amb el seu exemple i el seu compromís, a reflexionar, a gaudir, a pensar-nos com a éssers humans i també com a poble. És a dir, la paraula, el fet literari com a camí o tàctica contra el poder i contra la mort. Hem de recordar que l'obra artística, és una proposta, mai un resultat. No s'ofereixen respostes sinó que es plantegen preguntes, posa sempre en dubte no sols allò de què parla sinó els propis mecanismes mitjançant els quals es parla. Per aquest motiu, l'art, la literatura sols pot manifestar-se sota la forma de rebel·lió o dissidència. La rebèl·lia contra els símptomes que ententen anorrear-nos. Tot això és l'obra de Beneyto, però també és molt més. És cert que ha faltat una de les nostres escriptores més importants, però, a nivell personal, acabe de perdre una molt bona amiga.