Un cop acaben de donar-me la trist notícia del traspàs de la meua inoblidable amiga Maria Beneyto, óbric el recull Poesia que amb tanta devoció li vaig preparar per a la Biblioteca d'Autors Valencians que va dirigir Joan Fuster, i em trobe amb un esplèndid poema amb el titol El que se'n va. El poema en qüestió em duu al cap moltes coses, molts records de la gran amiga i millor poeta que fou Maria Beneyto.

A Maria la vaig conèixer des de la tribuna d'un recital poètic, amb aquell posat de gran senyora, amb la seua presència física imponent, altament sensual i esplèndida, amb aquella dolcíssima i meravellosa veu que ens colpia totes les fibres del cor i de l'ànima. Era a primers dels seixanta quan aquell descobriment ens certificava que el català de València servia, o funcionava, tant se val, per a la dicció poètica. Fou tot just. Maria Beneyto, gràcies a encoratjaments assidus i puntuals tant de generacions anteriors, com Casp, Sanchis Guarner, Senent, Fuster, Estellés, o de gent més jove, com Ballester o Alpera, qui mai no va abandonar la llengua materna en la creació literària, arribant a esdevenir una de les escriptores més significatives de la pràctica bilingüe de la literatura al País Valencià.

Maria Beneyto és potser la darrera representant de la gran generació literària en català dels anys 50 que tant va influir damunt els escriptors valencians de les generacions posteriors. El nivell assolit en els seus darrers llibres poètics mostren l'esforç artesanal, de l'exigència continuada, de l'objectiu de perfecció que els grans poetes persegueixen i que, tard o d'hora, atenyen. Podem ara acomiadar-la reproduint els seus mateixos versos: "Tens dret, però, a fugir, a fer/un llarg camí/d'aqueixa vida teua desficiosa;/dret a conèixer/el que dius llibertat/per a poder millor sentir l'enyor/d'aquest fosc esclavatge/que deixes". Maria Beneyto, mai no t'oblidarem!