Escric amb la profunda tristesa que em produeix el comiat definitiu d'un mestre de saviesa, dotat d'una gran intel·ligència, d'un home bondadós i humil, d'una persona generosa i d'un exemple de valencianitat, que he pogut seguir de prop durant molts anys. Se n'ha anat després d'un mes llarg d'hospitalització, en què, sempre plenament lúcid, ha passat de l'esperança de la recuperació a la convicció que «era el final». Inicialment estava convençut que tornaria a casa: «Quan tornaré, li donaré els quatre folis que he escrit per a un llibre sobre la Mare de Déu del Sofratge, de Benidorm, perquè els passen a net». Duts a l'hospital i completats oralment, precisament hui m'ha comunicat el curador del llibre, Rafael Alemany, que acabava de ser publicat. Ha estat la seua última aportació escrita a la recuperació de la memòria històrica dels valencians i, en concret, del seu estimat Benidorm.

Precisament Per la memòria històrica dels valencians (2006) és el títol del seu llibre que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en va encarregar de curar. Contribuí a recuperar-la no sols publicant estudis sobre aspectes tan diversos de la història valenciana, com són l'onomàstica, l'heràldica, la documentació arxivística, la història cultural i política, la història religiosa i un llarg etcètera, sinó orientant en les seues recerques els investigadors que se li acostaven. Perquè sa casa, sense telèfon ni noves tecnologies de la comunicació, no tenia altre mur que una porta sense mirallet. Més encara, sempre oferí les seues orientacions i el seu suport a qui li les demanara.

Contra el seu pressentiment d'un final pròxim, allò que jo sabia que més podria haver contribuït a lluitar per la vida ha sigut parlar-li dels temes intel·lectuals que més li preocupaven. Així, havent-li anunciat la meua participació en el simposi sobre Vives, celebrat els dies 12 i 13 de febrer, i havent-li demanant la seua opinió sobre el nostre humanista, m'advertí de les limitacions del personatge i encara pogué reiterar «Quan torne a casa, ho comentarem». Però la germana Mort no perdona.

Pere Maria Orts ha sigut conscient en tot moment de la dificultar de superar les últimes i inesperades complicacions de salut. Per això, des del començament de la malaltia ja va acceptar serenament el final, ja de 93 anys: «Jo que confiava haver pogut arribar als 95!». No ha pogut ser, però encara ha tingut temps a fer les últimes donacions: des dels mobles de sa casa, destinats al Palau del Marqués de Campo, de l'Ajuntament de València, fins als seus títols i condecoracions, destinats a l'Ajuntament de Benidorm, passant per un llibre del Marqués de Cruïlles, destinat a la Biblioteca de la Universitat de València, o una senyera d'Alcoi, oferta a Mateu Rodrigo. I de fer executar les seues darreres voluntats testamentàries. Era una situació que tenia prevista des de feia anys. Ja havia donat a les institucions valencianes els millors fruits de les seues aficions: llibres, mobles, ceràmica, quadres. Un autèntic tresor. I, si hagués viscut alguns dies més, potser hauria fet executar una de les seues últimes voluntats: llegar a la Generalitat la col·lecció de tapissos sobre diversos esdeveniments importants de la història del regne de València, basats en quadres i miniatures emblemàtics valencians que s'havia fet brodar i que, desvanit, mostrava als amics i visitants de sa casa.

Un dels millors exemples de la seua voluntat de contribuir a la recuperació del valencià és el seu paper en els contactes polítics per a la constitució de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que per a ell només podia ser lloc de trobada i de superació dels conflictes identitaris valencians. Una vegada constituïda, aportà la seua extraordinària capacitat d'observació per a proposar noves incorporacions de mots al DNV o per a corregir definicions deficients. Sempre ha pertangut a la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL i n'era president en el moment del seu traspàs. També ací aportà els seus més que sòlids coneixements de la Bíblia i de la història de l'Església. Ja no ha pogut fullejar l'Oracional, un dels últims fruits del treball de la Comissió, que acaba de ser publicat.

La seua presència a l'AVL s'ha caracteritzat per posicions de sentit comú: fer compatible l'enriquiment del valencià amb el respecte de la normativa consolidada. Havia somiat sempre en la recuperació de la dignitat del valencià, un valencià culte i elegant. I ha mort disgustat, en constatar el menyspreu amb què el tracten les autoritats polítiques. Havia somiat en la recuperació del valencià com a llengua litúrgica i s'ha topat amb l'animadversió, tan poc cristiana, de la jerarquia. Havia somiat en un valencià normal als mitjans de comunicació i a l'ensenyament, i ha comprovat la persecució de què és objecte per part de les autoritats polítiques. Una persecució als valencianoparlants que tan ben il·lustra la supressió de l'ensenyament del valencià en tants i tants centres escolars i el tancament de la Radio i Televisió Valencianes. Havia somiat en la construcció d'una autonomia digna i creïble per al Regne de València „com a ell li agradava de remarcar„, reconciliada amb la història, i ha vist una Comunidad conscientment despersonalitzada i amb unes senyes d'identitat manipulades i tergiversades. Havia somiat amb una València capdaventera econòmicament i ha vist una València sense banca pròpia ni sense les més modernes vies de comunicació amb l'exterior i amb la destrucció de molta empresa menuda i mitjana i de bona part de la seua agricultura. Havia somiat amb una València ferma defensora dels seus interessos i amb un discurs valencià i, en canvi, ha vist una València massa dòcil als interessos d'altri i amb massa discurs subaltern.

Persona de profundes conviccions religioses, però amb criteri propi, visqué i ha mort en comunió amb el Jesús de l'Evangeli.