La voz de Raimon atravesó el tiempo y el espacio en el Teatro Principal que abría sus puertas la noche del viernes 16 de abril a un público ávido de volver a escuchar al embajador de verdades, de dolientes recuerdos, de amistad, de amor y también de esperanzas, Hoy que tanto predomina el beneficio personal, su voz irradia autenticidad. El poeta de Xàtiva provocó un reencuentro de complicidades que solo el rito puede crear. Y en la infinidad de sensaciones y sentimientos que invadían la sala, cantó Raimon.
Calló el silencio cuando empezó: A l'any 40, quan jo vaig nàixer, /jo crec que tots, tots, havíem perdut... Quisieron enmudecer su grito rebelde. ¡No! ?../No, Diguem no/ Nosaltres no som d'eixe món.
Reivindica sus orígenes con la humildad de los orgullosos: Jo vinc d'un silenci/antic i molt llarg/ de gent que va alçant-se/desde el fons dels segles/?. Jo vinc d'un silenci/ que ni és resignat,/?..qui perd els orígens/perd identitat!
En la escuela no enseñaban? y la lluvia no sabía llover? Al meu país la pluja no sap ploure/Qui portará la pluja a escola? Qui le dirà com s'ha de ploure/?res no vares aprende a escola./Ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom dels ocells del teu món,/ni la teua propia llengua/ A escola et robaven la memória/feien mentida del present?
Imágenes de tiempos donde el temor aunaba: I de nit a casa, junts/escoltàven la música/?.I serenament esperaven/ que d'un moment a l'atre/ l'ascensor es parés al notre pis/?.I parlàven de quines altres coses/ podrien fer,/ I de què fariem/ quan arribassen.
Templa la voz con Ausiàs March: Veles e vents han mon desigs cumplir/faent camins dubtosos per la mar.
Se funde con Joan Miró: D'un roig encès/ voldria les cançons./ D'un roig encès/ voldria la vida. /D'un roig encès/ tots els amors./ ?.. D'un roig encès/ voldria el món, /i dir les coses/ tal com són.
Matiza el juego del tú/yo: Primer parlaré de tu, /després parlaré de mi, /més endavant de nosaltres /per callar-me tot seguit/?..Ara ja he cantat de tu,/ ara ja he cantat de mi,/també he cantat de nosaltres,/ tot el que he dit ja és dels altres.
En la doliente canción de amor al País: la esperanza combate la fe que agoniza: D'un temps que serà el nostre, /d'un país que mai no hem fet,/ cante les esperances/ i plore la poca fe./No creguem en les pistoles:/ per a la vida s'ha fet l'home /i no per a la mort s'ha fet. /?. D'un temps que ja és un poc nostre, /d'un país que ja anem fent.
Sensaciones que se filtran en su vida: He passejat per València, sol/On hi ha gent que m'estima molt /On hi ha gent que m'estima poc /On hi ha gent que no m'estima gens. /He retornat al carrer la Nau /On he estudiat i m'he enamorat/ On vaig fer molt bones amistats/I alguna estúpida desamistat / He caminat pel carrer la Pau/ March i Fuster m'han enlluernat /Roig i Estellés se m'han barrejat/ Alfaro i Ventura m'han animat/?/ Anys plens de vida que m'ha fet i em fa.
El recuerdo de su Xàtiva, el de la madre, que conservamos, un poco todos? Molt lluny, /en les butxaques d'uns pantalons /vells /que ma mare guardava/ -ma mare ho guarda tot-,/ he trobat/ les nits que ens passàvem /caminant, amics,/ pels carrers de Xàtiva.
Raimon /Annalisa? Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia/el dolor ve a fer-me companyia,/i no se'n va, que creix en sa llargària,/.....sentint-me sol que és sentir-te lluny;/ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores/que compte el temps que lentament s'esmuny.
Y Al vent: metáfora tantas veces cuestionada? Casi un himno, que en esa noche tibia de abril todos cantamos: I tots,/tots plens de nit, /buscant la llum,/buscant la pau, /buscant a déu,/al vent del món.
