Sempre hi ha una primera vegada per a tot i per a totes les coses. Fa uns pocs anys no existien els mòbils. I en fa cent no existien els rellotges de polsera i la gent vivia d´allò més bé. Antigament, de rellotges, n´hi havia als campanars de les esglésies o a l´interior d´algunes cases, eren enormes rellotges de peu i pèndol. Les tècniques per a fabricar-ne van escampar-se per tot Europa i Amèrica. A València no tardà a haver-hi una rellotgeria i es posà de moda que les persones més riques de cada poble es compraren un rellotge de butxaca.
Quan la notícia va ser coneguda per Vicent de la Torre, l´home més ric d´Alacant, va dir-se: «Jo en tindré un!». I, pensat i fet, es comprà el rellotge més car de la tenda: un rellotge redó de mig quilo, tot d´or, amb un mecanisme complicat, enganxat a una cadena també d´or. Vicent de la Torre feia el que havia vist a la capital. Passejava per la plaça del poble i per davant l´església i, cada dos per tres, es treia el rellotge per a comprovar l´hora. Tot el món el mirava amb enveja i curiositat, el que ell volia. Un dia, al poc de temps de tenir el rellotge, volgué visitar els treballadors que li cultivaven les terres. Muntà sobre el seu ase i, a poc a poc, féu camí.
A l´eixida d´Alacant es va trobar amb un parell d´homes que cavaven en un bancal per a plantar tomaques. Com que no podia resistir la temptació de lluir el rellotge nou, va parar davant d´ells i els va dir:
-Bona gent, que sabríeu dir-me quina hora és?
Els llauradors van alçar el llom, es torcaren la suor del front, miraren al cel i contestaren:
-Home, per la posició del sol, deuen ser les onze.
Vicent de la Torre es va traure el rellotge amb intenció de corregir-los. Com l´havien d´encertar aquells ignorants? Es quedà de pedra en comprovar que sí. Eren exactament les onze del matí. Va continuar el camí, xino-xano, dalt del burro. En això es trobà amb un grup de xiquets que acaçaven un gat a pedrades. Es va parar i els va preguntar:
-Criatures, que sabríeu dir-me quina hora és?
Els xiquets deixaren d´acaçar el gat, que aprofità per a esmunyir-se tot content. I un, el que tenia cara de més viu i espavilat, mirà a dreta i esquerra i contestà:
-Home, per la posició de l´ombra d´aquell arbre, jo diria que són les dotze... i quart. Més o menys.
Vicent de la Torre va somriure. Com havien d´encertar l´hora aquells xiquets bruts, salvatges i mal vestits? Mirà el rellotge i féu cara de mala lluna: les dotze i quart!
A poc a poc, i amb la mosca al nas, va continuar el camí cap al seu mas. Quan ja el tenia a les envistes, es trobà amb el llaurador que el treballava. Venia en un altre burro. Es van saludar i van enraonar amablement sobre l´oratge i la collita. Mentre parlaven, el burro del treballador començà a bramar com un desesperat:
-Què li passa al burro, que brama tant? -?preguntà Vicent de la Torre.
-Que els animals són més savis que les persones, senyor Vicent. El burro brama perquè ja passa de la una i és l´hora en què tots els dies el duc a l´estable per a donar-li menjar.
Vicent de la Torre es va traure el rellotge de la butxaca com un llamp. Comprovà l´hora: la una i cinc minuts. Baixà del burro fet una fúria, agafà una bona pedra del camí i la mamprengué a pedrades contra el rellotge, fins que el va fer a miquetes. El llaurador i el seu burro el miraven bocabadats, sense gosar parlar. Quan es calmà, el llaurador li preguntà per què s´havia encés:
-Per què? M´he gastat un dineral en un rellotge per a ser el primer del poble a saber l´hora exacta. I resulta que els homes més ignorants, els xiquets del carrer i els burros la saben millor que jo, i sense rellotge.
