Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El gran mite valencià

Cap valencià, potser caldria excloure als papes Borja, ha perseguit amb més dedicació l´aconseguir fruit en tot allò que hom s´ha proposat

El gran mite valencià

Quan Luís G. Berlanga estava preparant la sèrie televisiva sobre la vida de Blasco Ibáñez, Blasco Ibañez, La Novel·la de su vida, em va demanar els articles que Joan Fuster havia publicat a la revista Destino a les darreries dels anys seixanta del segle passat. Els dos, Berlanga i Fuster, havien tingut una bona relació durant l´etapa conjunta de membres del Consell Valencià de Cultura, però el cineasta no coneixia l´admiració que l´escriptor de Sueca tenia per D. Vicent.

Segurament molts lectors s´estranyaran de l´afecte de l´assagista pel més rellevant novel·lista valencià. Però la fascinació per Blasco Ibáñez era tan sincera com profunda. Fuster veia en el novel·lista i home d´acció una mena de simbiosi de les virtuts, també de les mancances, d´un valencià triomfador, triomfador professional i també social. Li fascinava, al de Sueca, com un xiquet de vora el Mercat Central havia esdevingut referent internacional i icona del món esplendorós i rutilant tant al París més lluminós com al Hollywood més voluptuós sense perdre les ambicions i les formes fenícies d´un valencià característic.

Blasco, en certa manera, se´ns presenta com manifestació d´una forma de ser i comportar-se purament valencianes; això sí, des de l´excel·lència i ocasionalment immoderació. Quan escriu les primeres narracions, aquelles que la influència de Constantí Llompart propiciaren en valencià, ja són evidents els trets de preocupació social i de la proximitat més immediata que esclataran amb les denominades novel·les valencianes. Arroz y tartana, Cañas y barro, Entre naranjos, La Barraca,€ conjuminaran la passió pel més seu amb la voluntat d´elevar eixes circumstàncies pròpies en forma expressiva directa. Blasco vol dir, i clar, allò que l´inquieta i comprèn que no hi ha manera més efectiva que redactar de la manera més fàcil i atractiva per tal d´atreure el lector sense entrebancs.

La seua actuació política i engrescadora social són igualment conseqüència d´una personalitat a la que res no li és estrany, especialment en el seu entorn més pròxim. Entorn que posteriorment s´engrandirà fins convertir-se en l´autor més rellevant en la defensa de causa aliada en la Primera Guerra Mundial (Los cuatro jinetes del Apocalipsis) o en l´intent d´influir en la consciència i culturització dels seus paisans (creació del diari El Pueblo, l´editorial Prometeo o les múltiples publicacions sobre el món de l´art i la història universal i encara en traduccions com la de Las mil y una noches).

És eixa passió la que el porta a la política municipal i parlamentària? Evidentment. La febre per escriure no tindrà mesura però la de l´activitat excitant per fer i fer més i més coses tampoc. La seua aventura argentina, per exemple. Normalment es diu que va ser calamitosa, que el superaren les circumstàncies i va deixar molts hortolans valencians desemparats, però encara a Cervantes i Nueva Valencia, les dos colònies que fundà, podem assabentar-nos de l´eficàcia de la seua quimera.

Cap valencià, potser caldria excloure als papes Borja, ha perseguit amb més dedicació l´aconseguir fruit en tot allò que hom s´ha proposat. En política va patir més daltabaixos que recompenses però els seus seguidors i el seu record són demostració fefaent de la importància cívica. En la seua activitat literària, ningú valencià ha aconseguit la seua acceptació pública. En altres manifestacions artístiques D. Vicent és el primer i sens dubte més insigne nom valencià de la història.

En el cine per exemple. La disposició vers el nou art, per part del nostre autor, ens el presenta com un encertat visionari del que demandava el món de les primeres dècades del S.XX. Mentre altres escriptors espanyols contemplaven el cinematògraf com una mena d´espectacle de barraca de fira, Blasco s´adonà que aquell nou llenguatge encetava una etapa en la que la imatge tindria protagonisme òptim. «Hacia 1920, Blasco Ibañez era el escritor español que más sabia de cine. Probablemente era también el español que más entendía de cine...» ens diu Paul C. Smith, catedràtic de la universitat de California.

La transcendent presència en el món del cinema de Blasco només la copsem, i encara no totalment, quan observem la múltiples versions de les seues obres, tant en els primers anys a França o Hollywood, com en dates més recents. No hem d´oblidar que dos dels mites més recordats del cinema hollywoodenc, Greta Garbo i Rodolfo Valentino, iniciaren les seues respectives carreres interpretant versions cinematogràfiques de les novel·les de Blasco. Si el famós tango ballat per Valentino a Los cuatro jinetes del Apocalipsis, per cert interpretat al violí per Xavier Cugat, s´ha convertit en estereotip del primer cine popular; una jove Greta Garbo es converteix en una bellíssima alzirenya en la versió d´Entre Naranjos, o El torrente que és el títol que se li assigna al film. Tanta va ser la presència de l´obra de Blasco, en el passat i més recentment, en Hollywood que fins i tot l´empobrit cine espanyol de l´any 1929 va rodar en mut, dirigida per Benito Perojo amb una debutant Concha Piquer, una versió de La Bodega. Des del cine mut a la versió de Vincente Minnelli de Los cuatro jinetes del Apacalipsis (1962) estarà ben present als estudis americans. També al espanyols, mexicans i brasiliers. I ja als anys 70 les sèries televisives el recuperaran per produir alguna de les millors versions literàries en televisió.

L´obra literària, la política, les qüestions socials, l´obra com colonitzador, el cinema i tants altres afers ens mostren un Vicent Blasco Ibañez de dimensions espectaculars. Una personalitat que es converteix en referent més enllà del seu origen i de les seues residències. Més enllà de la seua pròpia obra, d´aqui que Berlanga, en gravar la sèrie que esmentàvem abans, considerara la seua vida com una fascinant novel·la. I D. Vicent, com bon valencià d´arrels fenícies (tornant a Fuster, és eixe, el fenicisme, un tret característic valencià que considerava) ho sabé aprofitar, jo diria, desmesuradament. Cobra per imatge tant o més que els futbolistes actuals, el sombrero cordobés esdevé a Nordamèrica el sombrero Blasco Ibáñez, el que actualment diem marketing ell n´és el primer impulsor amb els royalties corresponents. Al final de la seua vida, a Menton, viu una existència de burgés benestant, que fins i tot fa tertúlia amb el pretenent carlista a la corona espanyola.

Dóna el mateix, D. Vicent Blasco Ibáñez, aquell que trencava els rosaris de l´Aurora a garrotades, el que patí presó per oposar-se a tantes vel·leitats dels governs espanyols, aquell que de l´exili va fer residència, el que va rebre tots els honors possibles de governs com el francès, aquell que en Hollywood era adorat, el que publicava més i més llibres que es convertien de seguida en les obres més llegides, aquell que de València estant va fundar periòdics, editorials i projectes, aquell que ja lluny de casa era una icona insigne i respectada.

Aquell a qui els seus seguidors anomenaven D. Vicent (en les paelles dels pobles de la Ribera mentre miraven la seua darrera foto o llegien el darrer article o llibre i els seus enemics blasmaven sense fre) ha estat un referent per valencianes i valencians. El més gran mite valencià.

Compartir el artículo

stats