La tornada aquesta setmana del sarcòfag de Blasco Ibáñez al Museu de Belles Arts de València —17 anys després de la seua arribada a l'antic Convent del Carme, amb motiu de l'exposició Mariano Benlliure y Joaquín Sorolla. Centenario de un homenaje—, suposa la retirada d'un dels últims símbols del que va ser el Museu del segle XIX a l'actual Centre del Carme Cultura Contemporània. Denominació com a museu amb la qual encara apareix aquest espai, al web turístic de la Comunitat Valenciana de l'Agència Valenciana de Turisme i en altres planes.
L'art valencià del segle XIX és un període molt interessant i que és considerat com «el nou segle d'or de la pintura valenciana» i, en conseqüència, és digne d'un espai museístic específic. Centúria en la qual van nàixer Sorolla, Pinazo, Muñoz Degrain, els Benlliure, Domingo i en què aquests es van iniciar, consolidar de manera destacada en l'art i van adquirir prestigi internacional. Juntament amb altres rellevants artistes valencians com Joaquín Agrasot, Salvador Martínez Cubells, Emilio Sala Francés, Cecilio Pla, Juan Belda, Ricardo Verde, Antonio Fillol o Manuel Benedito. Per tant, l'existència a València d'un Museu del segle XIX estava més que justificada, encara que aquest va ser un projecte que no va comptar al llarg de la seua trajectòria amb l'impuls polític suficient. Aquest es va presentar com a idea en octubre del 1995, i es va iniciar materialment amb dos sales a l'antic Convent del Carme en març de l'any 2000. Però malauradament mai va acabar de consolidar-se, va començar a amagar-se pels responsables polítics d'aleshores en gener del 2005, i es va acabar desestimant oficialment en novembre del 2010. Malgrat això, el seu esperit continuava fins fa poc en algunes de les exposicions oferides en aquest espai.
De qualsevol manera, amb més o menys encert, la mirada al passat realitzada en algunes de les sales del Centre del Carme en les darreres dècades, va permetre apropar al públic, i en concret als veïns dels barris i els pobles dels voltants, molts dels destacats artistes valencians esmentats anteriorment i de tot arreu. Açò va fer possible, mitjançant la capacitat d'atracció de les seues obres, acomplir la funció social i educadora que ha de tindre l'art. I no solament de les disciplines de la pintura i l'escultura, sinó també de l'arquitectura, especialment de la valenciana, fent així difusió del nostre patrimoni cultural.
Amb aquestes paraules no es tracta de qüestionar l'actual projecte per a l'antic Convent del Carme, per a impulsar l'art modern d'avantguarda a València, que sembla de gran coherència, transparència i que és necessari, sinó de reivindicar que ens mereixem també un espai propi dedicat principalment a l'art del segle XIX i de la primera meitat del XX. Malauradament, el Museu del Segle XIX mai hauria d'haver competit amb altre projecte d'art més recent, de tal manera que la consolidació d'un, poguera suposar la supressió de l'altre, sinó que l'art i el poble valencià es mereixen dos espais amb identitat pròpia per a les dos èpoques.
