El balanç que deixa la dreta a la ciutat de València en matèria patrimonial és més que pobre. Les seus prioritats han anat en altre sentit. Les minses iniciatives puntuals contrasten amb la poca atenció que s´ha donat als bens culturals. Significativa va estar a principis del noranta l´operació de destrucció irreversible de la Partida del Pouet de Campanar; ara ens trobem amb moltes assignatures pendents. Hi ha casos flagrants, com són el projecte de prolongació de Blasco Ibáñez, la Ceramo o l´Alqueria del Moro. No ignore, però, que alguns sectors de la ciutadania pateixen situacions d´emergència social i que cal deixar que la nova corporació actue i fixe prioritats, tenint en compte les demandes socials i les exigències del dia a dia. La cultura, però, cobreix altres necessitats compartides per la gent i que són rellevants per generar identitat. Així, la cura i la potenciació del nostre patrimoni és una tasca a fer perquè és el nostre. Hi ha actuacions urgents i altres cal abordar-les amb certa perspectiva, amb un horitzó final amb etapes a cobrir. Des del Consell Valencià de Cultura, entre altres, s´ha anat emetent informes i propostes sobre elements concrets del Cap i Casal. La gran majoria han anat a parar als calaixos i que conste que en ocasions es tractava de coses que no implicaven inversions o, en tot cas, de poca entitat. Per tal de no quedar-me amb la teoria intentaré esmentar exemples que poden orientar al lector. Així, hem escoltat coses com «València, ciutat mediterrània», amb costoses actuacions més que discutibles però, ah amics!, tenim com tenim un port amb activitats marineres durant segles i ni tan sols s´ha estudiat el projecte d´un Museu Marítim. S´han tancat convents de gran valor i història, com la Trinitat o el de San Josep, i no s´han buscat fórmules adients per aprofitar eixos espais. El primer, una peça central de la nostra història, continua buit i tancat, existint en la legislació possibilitats d´acords amb l´Església; el segon fou venut i espoliat no fa gaire anys. Si pensem als centres històrics, en tenim més d´ un, manca una línea clara d´impuls des del govern municipal, s´ ha funcionat per pura inèrcia, sense aplicar entre altres instruments a l´abast el registre d´edificació forçosa, ni buscar ajudes externes, i, evidentment sense una política de facilitar i estimular la vida activa en tals espais. Poc s´ha fet, molt resta per fer. S´enceta una legislatura amb noves formes de relacions, que ha estat rebuda amb justificada alegria. El patrimoni és una assignatura que no es deu deixar en un segon pla. En aquestos anys de despotisme i de negocis immobiliaris han existit veus crítiques, s´han aportat idees i algunes instàncies han insistit. Aquesta és una assignatura que forma part del canvi i que en alguns casos sols exigeix voluntat i imaginació.
