E n castellà hi ha una dita que fa: «Ladran? Luego, ¡cabalgamos!» I a mi em ve al cap davant l´argumentari actual del PP, perquè no deixa de ser el que trau a relluir quan perd el poder polític: l´habitual «perill català» que ve del nord. Una reacció que era esperable, després del resultat electoral del maig i de la composició actual del govern de la Generalitat Valenciana, representat pel PSOE i Compromís amb l´aval «botànic» de Podemos.
És a dir, que tenim tema «català» a discutir durant aquest llarg setembre electoral. Perquè el PP valencià, altrament dit la «co.va. d´Alí Babà», no sap fer res que no siga «ofrenar glòries» als seus amos partidaris; i quan no, es dedica a soltar lladrucs llunàtics contra els fantasmes catalans. Es veia vindre la cosa bàrbara, tenint a tocar les eleccions a Catalunya i sentint el rebombori que això està provocant allà, ací, terra endins i mar enllà. Un aldarull polític del qual, a nosaltres, els valencians, a penes si ens arriba la matraca mediàtica dels ecos rebotats des del govern de Madrid.
Al país dels valencians s´ha parlat poquíssim del tema català durants els darrers temps, i se´n parla encara poc potser perquè la majoria civil està més capficada en les misèries morals i econòmiques que els Polítics Podrits d´ací han deixat com a solatge pudent. Això no vol dir, per suposat, que a bona part dels valencians no els ocupe o preocupe el que ve passant a Catalunya i el que puga passar a partir del 27-S. Perquè el resultat electoral que isca allà, siga quin siga, afectarà ací, en un sentit o en un altre. Cal que s´enraone més sobre la qüestió? Potser sí, si hi ha trellat. Com a mínim, no és cosa de fer-ne broma. Al llarg de la història, el que ha passat «nord enllà» ha condicionat civilment els valencians!
I tingam clar que, els que ara lladren a la lluna de València, més que gossos famolencs, són lladres de pota blanca, com el llop de la rondalla. Lladres llops que, després d´haver robat el que han volgut durant vint anys, ara intenten camuflar-se de cabretes innocents per a escarotar una altra volta el galliner valencià.
El recent govern de la Generalitat Valenciana no ha de caure en el guirigall pervers o el debat estèril de velles demagògies tronades, cíclicament repetides des de fa dècades. Encara que els lladres lladren a la lluna, no són de fiar perquè són això: lladres. I no oblidem que mai cap lladre no ha dit la veritat sobre el que ha furtat; no la diu a ningú ni quan es confessa posant a Déu de testimoni. Tot lladre menteix perquè sap de sobres que no té perdó de Déu si no torna el que ha robat.
