Fa molts anys, en un viatge per les illes gregues, vaig passar uns dies a Kos, una de les illes del Dodecanés de la frontera marítima amb la costa turca. L´illa, en aquella època, era una amable destinació turística, o balneària, com ho havia segut en l´antiguetat clàssica, degut al santuari d´Asclepi i a Hipòcrates, un dels grans metges de la història de la medicina. Antigament, a l´illa de Kos arribaven els malalts adinerats d´Atenes a rebre els tractaments més avançats d´aquells temps per a curar-se dels mals del cos i de l´esperit. Kos era un jardí humaníssim. I així es presentava davant meu, encara, fa trenta anys, com una paradisíaca meravella real, gràcies a les seues platges verges, l´amabilitat dels seus habitants i la fresca qualitat del peix que s´hi menjava, tot i que dels temples clàssics en quedaren unes poques ruïnes. De fet, encara aleshores era un balneari natural, escollit com a lloc de relax pels europeus del nord, com demostraven els vaixells que s´hi trobaven ancorats al port, entre els venedors d´esponges i les muralles medievals de marbre que l´arraceraven de les tempestats. Els recorde màgics, aquests murs medievals que es tornaven de color rosa a la llum del capvespre, perquè sorprenentment hi tenien gravats uns escuts de les quatre barres, no recorde si pertanyents als Almogàvers „allí coneguts com a «catalans»„ o als cavallers de l´Orde Hospitaler.
Tant em va complaure l´estada a l´illa de Kos que, en un poema que li vaig dedicar, la vaig dibuixar com una illa feliç perquè en ella «tots els fills de la terra eren com déus». Unes paraules que ara, veient a la televisió el que allí està passant a diari amb l´arribada dels sirians que escapen dels terrors de la guerra, m´omplin de tristor o, pitjor, d´una amarga vergonya. Perquè el que està passant a Kos (també a Lesbos, l´illa de Safo) només pot qualificar-se com una tragèdia humana, o un malefici provocat pels poderosos del món, als quals sembla que no els importa gens el drama d´aquestes persones que fugen de l´apocalipsi siriana. Perquè, a Síria, el terror mata persones, bombardeja ciutats i esborra la memòria d´antigues civilitzacions.
¿Que està passant al món? ¿Què podem fer els humans que no siga planyer desgràcies? ¿Per què els governants europeus, russos, americans i àrabs no acaben d´una vegada amb les guerres? Hipocresia? Cinisme? Alguns diran que potser calia veure gent demanant desesperada un refugi a Europa, per a reaccionar contra les maldats que es pateixen a Síria de fa uns anys. I no els falta la raó, ja que la seua tragèdia només ens ha impactat quan l´hem vista real en la imatge d´un xiquet ofegat. Patètic.
