Ara, a València, dins de les celebracions culturals de la Mostra Viva del Mediterrani, s´estan fent una sèrie d´actes en record d´Ovidi Montllor; en aquestes celebracions destaquen les seues aportacions personals com a cantant de la Nova Cançó i com a actor de cinema, les dues expressions artístiques en les que l´Ovidi assolí una projecció i una presència més exitoses i majoritàries. A mi, si més no, m´agradaria destacar-ne una altra, en part lligada a les anteriors i alhora ben singular. Em referesc a la seua art rapsòdica, de recitador de poesia, en la qual, al meu gust, assolí una dicció d´una excel·lència interpretativa i d´una eficàcia comunicativa com pocs, si més no entre els actors.
No m´estic referint a la capacitat de convertir en cançó un poema, una de les tasques més rellevants dels millors intèrprets de la «nova cançó» (Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach) que saberen musicar i divulgar amb bon gust i millor encert alguns dels nostres grans poetes clàssics i contemporanis, sinó al fet de recitar la poesia, de saber-la dir en alta veu, o si es vol, de convertir-la en «paraula viva» que és com Joan Maragall definí l´art aparaulat de la poesia.
Ovidi Montllor va ser un mestre que va saber fer art de la paraula dita en veu alta. Un mestre que sabia ajustar la veu i el gest als poemes que interpretava. Ovidi Montllor amb la seua dicció alcoiana de la llengua „una llengua culta que ell modulava de forma neta, profunda i pròxima„ i el seu to de registres diversos -ara emotiu, ara dramàtic, ara irònic o sarcàstic- va acordar com ningú la paraula poètica fent-la sonar en escena. Encara recorde algunes de les seues interpretacions dels poemes més celebrats de Vicent A. Estellés. Però en especial mantinc vivíssim l´impacte emotiu i estètic que em produí sentir-li recitar en més d´una ocasió el poema Gaspar Hauser. Núm. 2 de Blai Bonet.
Fou en aquesta mena d´expressió aparaulada on Ovidi arribà al cim de les seues arts interpretatives. Però no és per aquesta excel·lència, ni en el seu temps, ni ara encara, que és recordat per la majoria dels que l´admiren. Hi ha tanmateix una minoria, espere que àmplia, que no solament no ha oblidat la seua manera càlida, sonada, potent i pròxima de recitar la millor poesia catalana d´aquells anys, ara clàssica. Com un d´aquests admiradors, doncs, m´afegesc al record que la Mostra Viva de València li ha dedicat. I la meua intenció i atenció és la d´afegir a l´homenatge aquest recordatori inoblidable: el de l´excel·lència d´Ovidi Montllor com a recitador de poesia.
