En els nostres temps, no crec que ningú s'aclame al venerable Anyés per tal d'aconseguir algun favor o miracle, des del cel, a pesar que aquell valencià forma part del catàleg dels sants, beats i venerables de l'Església catòlica. Però, el seu nom no sembla ser masssa recordat, ara. Ni pels seus poders d'intercessió, ni per altres coses. Joan Baptista Anyés va nàixer a València, el 1480 i va morir el 1553. Va ser teòleg, poeta i prosista en llatí i en valencià. De nissaga genovesa, va estudiar arts i teologia a la Universitat de València, i després d'ordenar-se sacerdot, va entrar al servei dels comtes d'Oliva.
En contacte amb la noblesa regnícola, es posà del costat dels nobles, durant les Germanies, tot i que era parent d'alguns dels dirigents revoltats: però segurament no simpatitzava massa amb ells o, almenys, no ho feia públicament. Entre altres coses perquè sembla que els seus interessos no eren la política ni la vida fàcil de la noblesa: va optar per una vida devota i de religiositat, connectat amb els corrents espirituals de la devotio moderna, dedicant-se a l'estudi de la Bíblia i dels pares de l'Ésglésia. Això el portà a defensar sant Jeroni contra les acusasions d'Erasme, encara que admirà sincerament el treball de Vives. Anyés va escriure, també en llatí, una Egloga in nativitate Christi, representada davant don Ferran d'Aragó i dona Germana, i un tractat contra els mètodes de conversió forçosa dels moriscos, a més d'un parell de vides de sants, en la llengua del poble i destinades a recaptar devocions.
Però, el seu escrit més interessant, són les nombroses Apologiae, en vers i amb comentaris en prosa, d'estil artificiós, les quals van estar traduïdes fa poc per Martí Duran i Mateu. Les originals foren publicades a València, el 1543 i a banda d'algunes peces de circumstàncies, en la major part del text s'ocupa de les Germanies: relata les actuacions dels cavallers i dels ciutadans honrats contra els agermanats, tot posant especial èmfasi a fer aparéixer els seus protectors, els Centelles, que pagaven l'edició. També explica les accions del marqués de Cenete, i la seua victòria sobre Vicent Peris, cap dels agermanats.
Per últim, cal assenyalar que hi apareix una «apologia de les aus», on recull informació erudita: les aus, segurament, són usades com una metàfora per fer un hipotètic discurs proagermanat. Però, no està massa clar. Calia parlar, en aquell temps, de manera críptica.
