Els llibres de Víctor Labrado són sempre reconeixibles per la seua singularitat, per la seua molt personal manera de fer, de bastir uns personatges, reals, admirats, mites d´una certa memòria col·lectiva, que hagueren quedat en l´oblit sense la seua intervenció, sense el dur treball en la documentació existent i en els testimonis orals de la gent que els va conéixer.
Després de la La guerra de quatre (Bromera) i Quan anàvem a l´estraperlo (La campana), ara ens regala amb No mataràs (Bromera) la interessant història de Pepe el Carinyo, un bandoler de Rafelcofer conegut per la seua afició al raspall, amb què ha guanyat el Premi Enric Valor de Novel·la.
Labrado reconstrueix la història d´un personatge atrapat pels esdeveniments que va haver de viure i que se li va complicar tant la vida que va haver d´agafar un arma per anar-se´n a viure a la serra.
A través dels testimonis, de les coses que li expliquen, Labrado va descobrint una persona intel·ligent i valenta que va tenir molt de respecte a la vida humana. Encara que va viure durant molt de temps amb armes en les mans, se les va enginyar per no causar cap víctima mortal.
Amb aquest personatge i altres també interessants, aconsegueix construir una novel·la d´aventures, «històrica», on la vida es pot guanyar o perdre com una partida de trinquet.Labrado fa créixer una novel·la de no ficció on hi ha un treball brutal de reproducció del llenguatge col·loquial de les persones que entrevista.
Un dels grans mèrits de la novel·la és que el sabor del llenguatge col·loquial et sone a literari: «I eixa història tota la vida s´ha dit i s´ha contat. La sabien molts, però dels que la sabíem només en quede jo. La majoria de tots ja han mort».
De totes maneres l´autor no pot evitar entrar en la història i immiscir-se com a narrador fascinat pel seu personatge i prenent partit fent literatura: «El van dur de Gandia a València. Devia fer temps que no veia el carrer. L´aire, la gent de cada dia, la vida. Una cosa antiga i perduda que li venia de nou. Com la salut a un malalt. El van traure de la presó de les Escoles Pies ben amarrat de les mans, ansa per ansa, un guàrdia a cada costat. La conducció de presos era un acte públic. Les autoritats encara devien trobar edificant de mostrar-los així a la ciutadania, traure´ls a la vergonya, reduïts, tots exposats a la curiositat».
