Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

On estan les dones a la música valenciana?

Vivim un moment dolç per a la nostra música. Una normalitat somiada de poder expressar-se en la nostra llengua en tots els estils, construïda a base de la voluntat d´associacions i d´un jovent amb ganes de crear. Però lluny d´emborratxar-se d´èxit, encara cal seguir millorant. El gènere és una assignatura pendent.

L´altra nit, després de quatre anys de govern del Partit Popular, va tornar la segona edició del Festival SIO PARA a Vva. de Castellón. Mentre sopàvem a la porta de casa, van passar tots els membres de La Gossa Sorda. Ràpidament em vaig posar les «ulleres violeta» i vaig caure al compte que eren tots xics. De seguida vaig repassar el cartell del festival i els integrants de cada banda per fer una comprovació fàcil: aquella nit pujarien a l´escenari només dues dones. L´endemà, una mica sorpresa pel «descobriment», vaig buscar la programació d´un dels festivals de música moderna valenciana més important, el Feslloch, pensant que les coses serien diferents. Però em vaig trobar amb què només un 8% de les intèrprets han estat dones en l´edició de 2015, 14 de 166 participants. També vaig comprovar que al darrer disc de La Gira d´Escola Valenciana la proporció baixa fins a un 7% (8 intèrprets dones dels 110 totals). A més a més, cal fixar-se en els rols que desenvolupen: les dones són, majoritàriament, vocalistes. Com ja va denunciar Merxe Martínez, de Sis Veus per al Poeta, a la Gala dels Premis Ovidi 2014, que els grups de música moderna en valencià estiguen integrats quasi exclusivament per homes és una normalitat que ens hauria de cridar l'atenció i fer-nos preguntar què és el que falla. A penes quaranta anys després de la Constitució del 78, vivim en l´error de pensar que la igualtat legislativa s´ha traslladat a la realitat. I, com estem comprovant, res més lluny.

El que em sembla més escandalós del cas que ens ocupa és que estem parlant d´un segment d´edat, entre els 17 i els 40 anys, on encara no ha començat la gran escletxa de gènere que es dóna en altres disciplines i professions; i d´un camp, la creació musical jove, que representa l´avantguarda social, l´inconformisme, la transgressió... I què hi trobem? Doncs que la música valenciana és una música de gènere... masculí! Es tracta d´un fenomen extraordinari perquè a la resta de la cultura (literatura, música «clàssica», arts plàstiques, cinema), en aquesta franja d´edat homes i dones representen el 50% dels seus estudiants/es primer, i creadors i creadores després, segons recull l'autora Laura Freixas al seu darrer llibre El silencio de las madres. A la música moderna valenciana, en canvi, partim d´inici de percentatges irrisoris que també es donen en estils populars i cançó d´autor. S´argumentarà que elles són lliures de crear i constituir els seus propis grups; qui els ho impedeix? Ningú.

Però no podem obviar que una de les claus d´aquest present la podríem trobar en què els precursors d´aquests grups de música en la nostra llengua, eren conjunts masculins: Obrint Pas, Bajoqueta Rock, Sau, Sopa de Cabra, Els pets,... Ni una dona entre els seus integrants. Com podien, doncs, les adolescents dels 90 pensar que elles també serien capaces de crear el seu propi grup? O que podien triar tocar la bateria? Sense referents era difícil. La cultura patriarcal ha ocultat reiteradament el treball i l´aportació femenina i a través dels mass media s´ha contribuït a presentar la música moderna com un terreny quasi exclusiu dels homes, perpetuant així els estereotips i una cultura incompleta i debilitada. Sortosament, malgrat la falta de models i tradició a la música valenciana, alguns projectes com Inèrcia, King Kong Boy, Júlia, Pupiles Dil·latives o Figuels DJ tenen entre els seus integrants dones en funcions com la composició o tocant diferents instruments a la veu, com la baterista Patri Montava (Inèrcia). En altres estils han aparegut projectes monogràfics tan interessants com Sis veus per al poeta amb Eva Dénia, joves cantautores com Maria Faubel o Clara Andrés (millor disc de cançó d'autor als Premis Ovidi 2015), i la ja consolidada Mara Aranda (millor disc folk 2015) a la música de tradició mediterrània.

Parafrasejant a Merxe Martínez, igual que s´ha demanat des d´associacions com Escola Valenciana o Acció Cultural a les institucions públiques que donen suport a la música valenciana, hem de fomentar que es faça una sistemàtica incorporació de les dones a la mateixa per a crear una tradició que trenque estereotips i done referents a les xiquetes i xiquets de les noves generacions. No és qüestió de temps sinó que cal un esforç conscient i deliberat i una voluntat política per corregir aquesta situació.

Compartir el artículo

stats