Sóc un dels que va veure, assegut al sofà de sa casa, el debat televisiu del 7-D: una fita mediàtica. Vaig ser un de tants espectadors del debat que protagonitzaren els tres caps de llista i la delegada del PP. Tots ens en sabem els noms i cognoms, i d'alguns en parlem com si foren coneguts. Molts seguiren el xou com un partit de futbol, a veure si el seu equip guanyava o perdia per la mínima o per golejada; uns altres entretenien la vetlada festiva, aprofitaven el moment per vore d'aclarir a favor de qui posaran les paperetes el diumenge que ve. Una bona part dels espectants miradors, més que no escoltadors, es fixaren prou més en les formes que no en el fons, i encara més en les aparences mirables que en les idees admirables, fixant-se més en com parlava aquest o aquell, que no en què deia l'un o l'altra. Més en el continent que en el contingut.
Entre la colla espectadora que m'acompanyava, es comentava si Pedro estava guapo, si Pablo anava de jove virtuós, si Rivera semblava nervioset o atrotinat, si Soraya anava de seriosa?; això ho deien els companys de saló, i alguns i algunes feien públics els comentaris privats teclejant sense parar les pantalletes, fent-ne bromes i veres. Algú destacà els llavis estridents, massa rojos, de la vicepresidenta Sàez de Santamaria. Uns altres miraven els gestos i les cares dels protagonistes, escoltaven els eslògans programàtics, les respostes apreses i les improvisades, els silencis, les complicitats, els dubtes... A mida que passava el temps, el tuteig i la retòrica quedaren repetitius. I el que es repeteix cansa. Per això, quan arribà el minut final el vam agrair, perquè, com passa al futbol, el partit no es pot considerar guanyat fins que l'arbitre no en pita el final. I, en aquest cas, el darrer minut li havia tocat a Pablo Iglesias, qui, amb la gràcia somrient de Messi, aprofità l'oportunitat que l'atzar li havia regalat? i gol!
A penes sentir el seu colofó recordatori, ho vaig dir: Pablo Iglesias ha desfet l'empat i ha guanyat el partit. Amb aquest recitat contra l'oblit («no olvidéis, no olvidéis?») ha eixit victoriós del matx. Però malpense si el guanyador de la competició (no del partit televisat) no ha segut el candidat absent, qui no el jugava, sinó que el mirava repantigat en un sofà, com féiem els de la colla i jo. No ho oblideu tampoc, açò.
