Diumenge passat, Levante-EMV publicava en primera pàgina una foto a color dels sis caps de les llistes electorals més rellevants, al voltant d´una paella preparada per Conxa Pascual, la cuinera de Ca Xoret de Meliana. Les fotos eren de Miguel A. Montesinos i el reportatge de Voro Contreras qui relatava la bona disposició dels candidats comensals, cullera de fusta en mà, a compartir saviament aquell menjar democràtic i a enraonar de la cosa política valenciana. El periodista citava un mestre literari, Manuel Vicent, qui havia definit la paella com al «guiso más democrático», perquè, en aquest ritual gastronòmic, els convidats solen discutir o enraonart sobre tot, ja que està permés «criticar, discutir, burlarse, blasfemar, comparar, alabar o zaherir» el que siga i qui siga. I és cert. Una respectable llibertat d´expressió sobre qualsevol tema és bàsica quan es va de paella: qüestió de confiança.
Mentre llegia el reportatge em vaig parar a pensar en aquells escriptors, artistes de la faràndula i personatges polítics que anteriorment havien definit la paella com un àpat democràtic, no únicament en un sentit gastronòmic, sinó també social, civil i polític. Perquè si la paella ha segut considerada així, ho és pel que és, pel que du i pel que representa. Un menjar on hi ha una diversitat harmoniosa de productes ben combinats segons el temps, es menja amb unes regles respectades per tots, i tots en gaudeixen contents dels talls, alhora que especulen, matisen o pontifiquen sobre el punt de l´arròs.
Dels que han escrit de la paella, el primer que la va definir com un «convite democràtico» va ser el decimonònic dramaturg, cronista i polític Gáspar Núñez de Arce, un liberal romàntic que solia passar de tant en tant per València. Posteriorment, encara al segle XIX, Felip Navarro i Reig, un escriptor valencià vinculat a la Renaixença, erudit gastronòmic, savi arrosser i prosista amable -tot i que oblidat-, qui la descriu com un «democrático manjar» del poble. Després, en vindran molts altres d´ací i d´allà, de republicans i de monàrquics, d´artistes i de polítics, de casa i de forasters, que en destacaran aquesta condició democràtica -en el sentit més noble- com a plat social i socialitzador. Perquè la paella, en tant que menjar de comboi fester, de reunió oficial o oficiosa, de celebració familiar, convida a «fer rogle» i esplaiar-se lliurement; i per això n´és sempre la guanyadora indiscutible: una saborosa metàfora de la manera d´entendre la vida que tenim els valencians.
